Anècdotes de ciclistes (de Barcelona)
 
Anècdotes de ciclistes (de Barcelona)
Album de fotos
Anècdotes de ciclistes (de Barcelona)

imagen
COLLSEROLA-ANECDOTAS
Aunque Collserola (la Rierada, arriba) no sea tan bonita como tantos otros parajes, tiene su encanto y sus tragedias.

Algunas anécdotas relacionadas con el macizo de Collserola, aparte las de ciclismo, las describo sucintamente en mi otra página >collserola-anecdotas.galeon.com<

PARA SEGUIR CON LAS ANÉCDOTAS DE CICLISMO, CONTINUAR ESTA PÁGINA

 
esquema bicicleta
MÉS PÀGINES INTERESSANTS SOBRE CICLISME
CICLISMO
Amb paciència s'hi pot trobar una mica de tot. I amb un llenguatge molt entenedor.
VÉLO 101
Gairebé de tot, pel que fa al ciclisme francès.
CICLOIDE
Pàgina recomanada per l'Enric Belmonte. Hi ha una mica de tot sobre rutes a Espanya.
BELMONTE
L'amic Belmonte és tot un professional de la composició de pàgines a Internet, i es nota. Al costat seu, jo encara sóc a la prehistòria (vaig sense GPS). Ens fa conèixer les rutes més boniques de Catalunya, almenys les que es poden fer en cap de setmana.
WIKILOC
Rutes amb descripció, fotos i tracks per a GPS en bici de muntanya o per a d'altres esports.
FORO MTB
Pàgina que sembla que tothom ja conegui. S'aprèn tant de ciclisme com de vocabulari "normal" actual. És tot un món del ciclisme a Espanya, equivalent a la pàgina vélo 101 a França.
Bicis vs. RENFE
Interessant i extens article de PEDALIBRE (2016) sobre les normes per dur les bicis al tren (RENFE)i el que cal llegir entre ratlles.
TODOMOUNTAINBIKE
Pàgina amb molts enllaços interessants.









VOCABULARI
MB VOCABULARY


A BURST OF STRENGTH
A VERY STEEP PITCH LIES AHEAD
BANKED TURNS (curvas seguidas)
BLAST DOWN THE STEEP HILL
BLIND CURVE
BLUFF TOP (cima acantilado)
BRACKISH (salobre)
BUSTLING (bullicioso)
BUMPY
CHISELED (cincelado)
COME INTO VIEW
COVE (calita)
CUR LINE (tirabuzón)
DEAD END WAY
DIN (estruendo)
DIP (descender)
DIRT ROAD
DREDGED (dragado)
ELEVATION GAIN
FALL OF THE ROUTE
FEEL FREE TO ADD
FIRE LOOKOUT TOWER
FIRE SPOTTER vigía de incendios)
FORD (vado, vadear)
GET AN EYEFUL OF THE
GLANCE OVER YOUR SHOULDER FOR A GREAT VIEW
GLIDE DOWN
GOBBLING UP (devorando)
GRANNY GEARS (a paso de abuelita)
HAIRPIN CURVE
HAVE SPUN THE CRANCK (haber pedaleado)
HEAD BACK
HEAVILY TRAFFICKED
JOG (avanzar lento)
KEEP BOTH HANDS AT THE BRAKE LEVERS
LEISURELY RIDERS
LUMBER (avanzar pesadamente)
MAKE A SHARP LEFT TURN ONTO
PAVED ROAD
PEDALING OVER ON…
PEDALING UP
PICK UP SPEED (tomar velocidad)
PIT (zanja)
PURCHASE FOOD
RIDE ONTO
RIDE STRAIGHT
RISE
ROUGE SURFACED TRAILS
RUGGED (abrupto)
SADDLE UP (asediar)
SCRAMBLE (subida escabrosa)
SCRUB (matorral)
SECURE YOUR BIKE
SHOULDER (arcén)
SMOOTHED OUT (alisado)
SPINE (loma)
SPRAWLING (desparramado)
SPUR ROAD SLANT (ramal corto sesgado)
STAND ON THE PEDALS
STARTING POINT
STILT (pilar)
STRENUOUS RIDE
STRETCH (etapa)
STUBBY (corto)
SUMMIT (cima)
SWITCH BACK (bucle)
SWOOP DOWN
T-INTERSECTION
TACKLE (abordar)
TAKE IN THE FABULOUS STRIKING PICTURESQUE AWE INSPIRING VIEWS
TOTAL LOSS
TRICKLING (goteo…)
VEER LEFT
VEER OFF (salirse)
WALK YOUR BIKE
WEND ONE’S WAY TO (enderezar sus pasos hacia)
WIDE SWING OF TEMPERATURE
Y-INSERTION
YOU HAVE PAID YOUR DUES TO GRAVITY NOW


ENGLISH-SPANISH BIKE VOCABULARY (SA=sudamericano)


Adjustable spanner – llave inglesa
Adjusting barrel – regulador del freno – 29
Adjusting barrel – regulador del cambio – 42
ATB (all terrain bike) – BTT
Axle – eje
Ball bearing – cojinete de bolas
Bar end extension – cuerno del manillar – 34
Bearing – rodamiento – 57
Bell – timbre
Bicycle – bicicleta
Bike – bici
Bike repairer – taller de bicicletas
Bolt – clavija
Bottle – bidón
Bottle cage – portabidón
Bottom bracket – rodamiento de pedalier – 19
Bottom bracket (shell) – caja del pedalier
Brake – freno – 39
Brake cable – cable del freno – 41
Brake lever – manecilla del freno – 38
Brake pads o blocks – zapatas del freno
Brake shoe – zapata del freno – 40
Cable casing – fundas de cable
Chain stays – vainas – 05
Carrier straps – pulpo
Chain – cadena – 22
Chain rings – platos del pedalier – 21
Chain splitter – troncha-cadenas
Chain wheel – plato / catalina SA
Crank pin – perno / chaveta
Crank arm – biela – 20
Cycle bags – alforjas
Derailleur pullays – ruletas / poleas (superior, inferior)
Down tube – tubo oblícuo o diagonal – 03
Elbow pads – coderas
Fender or mudguard – guardabarros - 56
Foldable bicycle – bicicleta plegable
Fork – horquilla delantera – 08
Frame - cuadro / caballo SA - 01
Freewheel (rear) – piñón – 30
Front derailleur – desviador delantero del cambio – 26
Front light – luz delantera
Generator – dinamo
Gloves – guantes
Grease – grasa
Handlebar – manillar – 33
Handlebar bag – bolsa delantera
Handlebar grip – puño – 46
Handlebars stem – potencia – 32
Head tube – tubo frontal – 07
Headset – rodamiento de la potencia – 31
Helmet – casco
Hub – buje o carrete – 17
Jersey – mallot
Kickstand – caballete o pata de cabra
Knee pads – rodilleras
Knee shin guards – espinilleras-rodilleras
Link - eslabón
Lock / chain lock – cadena anti-robo
Luggage carrier – portaequipajes
Mountain bike – bicicleta de montaña
Nipple – cabezal del radio – 44
Nut – tuerca
Oil – aceite
Patches – parches
Pedal – pedal - 23
Pump – bomba – 58
Puncture – pinchazo
Quick release – cierre rápido – 18
Racing bike – bicicleta de competición
Rack – transportín - 55
Randonée – de paseo
Rear derailleur – desviador trasero del cambio – 25
Rear hub – buje trasero – 45
Rear light – luz trasera
Rear view mirror – retrovisor
Recumbent – bicicleta reclinada
Reflector – catadióptrico – 43
Rim – llanta o aro – 15
Road bicycle – bicicleta de carretera
Saddle – sillín – 36
Screw – tornillo
Seat binder –abrazadera de la tija – 37
Seat stay – horquilla trasera o tirante –06
Seat tube – tija - 04
Seat post – tija del sillín – 35
Shifter – cambio de marchas – 27
Shifter cable – cable del cambio – 28
Shoes - zapatos
Shocks (Fork Shock Guards) - supsensión
Shorts – culot
Sidewall – flanco de la cubierta – 12
Snakebite – llantazo
Sockets – calcetines bajos / encajes
Socks – calcetines
Spanner – llave de tubo
Spoke wrench – llave de radios
Spokes – radios – 16
Tandem – tandem
Thread – rosca
Tire – neumático o cubierta – 10
Tire level – palanca de desmontaje
Toe clip / strap – calapié / rastral – 24
Top tub – tubo horizontal – 02
Touring bike – ciclo-turismo
Tread – dibujo de la cubieta – 11
Tube / inner tube – cámara – 14
Under seat bag – bolsa de sillín
Valve – válvula – 13
Wheel – rueda – 09
Wind stopper – para-vientos
Wrench – llave






VOCABULARIO DE LA BICICLETA ESPAÑOL-INGLÉS



• abrazadera de la tija - Seat binder
• aceite - Oil
• alforjas - Cycle bags
• bici - Bike
• bici de paseo – Randonée bike
• bicicleta - Bicycle
• bicicleta de carretera - Road bicycle
• bicicleta de competición - Racing bike
• bicicleta de montaña - Mountain bike
• bicicleta plegable - Foldable bicycle
• bicicleta reclinada – Recumbent bike
• bidón - Bottle
• biela - Crank arm
• bolsa de sillín - Under seat bag
• bolsa delantera - Handlebar bag
• bomba - Pump
• BTT (bicicleta todo terreno) - ATB
• buje / carrete - Hub
• buje trasero - Rear hub
• caballete / pata de cabra - Kickstand
• cabezal del radio - Nipple
• cable del cambio - Shifter cable
• cable del freno - Brake cable
• cadena - Chain
• cadena anti-robo - Lock or chain lock
• caja del pedalier - Bottom bracket (shell)
• calapié / rastral - Toe clip or strap
• calcetines - Socks
• calcetines bajos - Sockets
• cámara - Tube / inner tube
• cambio de marchas - Shifter
• casco - Helmet
• catadióptrico - Reflector
• ciclo-turismo - Touring bike
• cierre rápido - Quick release
• clavija - Bolt
• coderas - Elbow pads
• cojinete de bolas - Ball bearing
• cuadro / caballo SA - Frame
• cuerno del manillar - Bar end extension
• culot - Shorts
• desviador delantero del cambio – Front derailleur
• desviador trasero del cambio - Rear derailleur
• dibujo de la cubierta - Tread
• dinamo - Generator
• eje - Axle
· encajes - sockets
• eslabón - Link
• espinilleras rodilleras - Knee shin guards
• flanco de la cubierta - Sidewall
• freno - Brake
• fundas de cable - Cable casing
• grasa - Grease
• guantes - Gloves
• guarda-barros - Fender / mudguard
• horquilla delantera - Fork
• horquilla trasera / tirante - Seat stay
• llanta / aro - Rim
• llantazo - Snakebite
• llave - Wrench
• llave de radios - Spoke wrench
• llave de tubo - Spanner
• llave inglesa - Adjustable spanner
• luz delantera - Front light
• luz trasera - Rear light
• mallot - Jersey
• manecilla del freno - Brake lever
• manillar - Handlebar
• neumático o cubierta - Tire
• palanca de desmontaje - Tire level
• paravientos - Wind stopper
• parches - Patches
• pedal - Pedal
• perno / chaveta - Crank pin
• pinchazo - Puncture
• piñón - Freewheel (rear)
• plato / catalina SA - Chain wheel
• platos del pedalier - Chain rings
• porta-bidón - Bottle cage
• porta-equipajes - Luggage carrier
• potencia - Handle bar stem
• pulpo - Carrier straps
• puño - Handlebar grip
• radios - Spokes
• regulador del cambio - Adjusting barrel
• regulador del freno – Adjusting barrel
• retrovisor - Rear view mirror
• rodamiento – Bearing
• rodamiento de la potencia - Headset
• rodamiento de pedalier - Bottom bracket
• rodilleras - Knee pads
• rosca - Thread
• rueda - Wheel
• ruletas / poleas - Derailleur pulleys (superior, inferior)
• sillín - Saddle
· suspensión de la horquilla - Shocks
• taller de bicis - Bike repairer
• tandem - Tandem
• tija - Seat tube
• tija del sillín - Seat post
• timbre - Bell
• tornillo - Screw
• transportín - Rack
• troncha-cadenas – Chain splitter
• tubo frontal - Head tube
• tubo horizontal - Top tub
• tubo oblícuo o diagonal - Down tube
• tuerca - Nut
• vaina - Chain stay
• válvula - Valve
• zapata del freno - Brake shoe
• zapatas del freno - Brake pads o blocks
• zapatos - Shoes
esquema bicicleta




C L A S S E S
D E
C I C L I S T E S
això és un ciclista!
No sé quantes menes de ciclistes hi ha. Hi ha les dones atlètiques, que deixa-les córrer perquè no les pots atrapar. Hi ha els noiets joves que van fent el saltimbanquis, ja sigui amb casc integral i cuirassa, o bé sense proteccions. Hi ha el jove agressiu que va lluint la musculatura, sobretot en tirades curtes. Hi ha el senyor panxut que no és de fiar, perquè et pot avançar. Hi ha l’universitari calmós. Hi ha el jove simpàtic, i de bon veure, ple de companyonia, sense competitivitat. Hi ha el nen petit poc destre que duu el casc a tres quarts de quinze (de manera que de ben poc li serviria si caigués). Hi ha el xavalet que entrena amb el seu pare i, ja als deu anys, gairebé no el pots atrapar. Hi ha el qui va criticant a tothom. I hi ha el ciclista que no sap com sortir-se’n de l’avaria. Hi ha el ciclista avergonyit perquè a les pujades l’avancen els que corren a peu. Hi ha els qui van ben a poc a poc al pla, perquè els avancis i fer-te quedar en ridícul després, a la pujada, on s’embalaran de veritat. També hi ha el ciclista cabrejat que dóna cops de puny al cotxe que li ha fet alguna mala passada. I el ciclista que se sent prepotent perquè va en grup. I hi ha el ciclista malalt. I hi ha el ciclista mort. I hi ha el ciclista professional guanyador de competicions internacionals. A aquests darrers només els he conegut muntant ells la bici molt més relaxats o feliços del que seria normal als qui ens “ofeguem en un got d’aigua” o en trams per a ells massa fàcils. I hi ha el ciclista accidentat (supervivent). Per tenir idea de com s’ho prenen els “professionals” això dels accidents, mireu, per exemple la pàgina següent:
accident
.
Entre els professionals, els més curiosos són els que els veus avançar a les motocicletes en una carretera en pujada, com ara la de Vallvidrera. I hi havia el ciclista nudista que deambula pels carrers poc concorreguts i sense escoles infantils (o de subnormals) per la ciutat, en dies de temperatures agradables. Hi ha el ciclista tot terreny, relacionat amb els de primera línea, que anima com el qui més als noiets que comencen. Ajuda els qui ho necessiten sense escatimar-los res, i sap anar amb els de davant també. I fa que els seus amics siguin amics teus.






RÈCORDS DE VELOCITAT
Rècords mundials
Rècords mundials de velocitat sobre bicicleta fins a finals de 2015.
De Wikipèdia:
 
LES MEVES RUTES EN BICI DE MUNTANYA
TRAVESSA PEL NORD (TRAVERSÉE) DELS PIRINEUS, DE MAR A MAR
TRAVESSA DELS PIRINEUS. Ruta pel Nord (traversée)
RUTA PEL SUD (LAPARRA)
TRAVESSA DELS PIRINEUS. Ruta aproximada a la de Jordi Laparra, pel vessant Sud
RUTA PEL CENTRE-SUD
TRAVESSA DELS PIRINEUS. Ruta aproximada al Raid (de Georges Véron)
PUICERDÀ-NÚRIA, PEL PUIGMAL
Primera meitat de la ruta Puigcerdà a Camprodon, passant pel Puigmal. Part entre Puigcerdà i Núria.
NÚRIA-CAMPRODON
Segona part de la ruta entre Puigcerdà i Camprodon passant per Núria . Núria, Nou Creus, Coll de la Marrana, Ull de Ter, Camprodon (i Ripoll).
VOLTA AL MONTSEC DE RÚBIES
Fontllonga, Coll d'Orenga, Vilanova de Meià, Hostal Roig, Portella Blanca, Rúbies, Fontllonga.

ALTRES RUTES: consultar wikiloc, per autor: alexismj














SOLUCIONS TÈCNIQUES
CONSELLS PRACTICS DE REPARACIONS
Aquesta pàgina en anglès és senzilla i pot ser molt útil. This English web page is simple and can be very useful.
I aquesta altra també sobre COM POSAR ELS RADIS PER MUNTAR LA RODA DE LA BICI
En anglès, castellà, francès, alemany o rus.




SOLUCIONS TÈCNIQUES


FRED ALS PEUS

Primer de tot sembla ser que cal dur un calçat que deixi força espai al peu. Si el peu queda massa pressionat, aleshores la circulació hi és menor i la sang no pot escalfar-lo tant bé. Si queda ample, podrem posar-nos mitjons més gruixuts. Sempre convé que el peu quedi una mica folgat. Clar que això no ho podem canviar, si no és el moment de comprar les sabates, excepte si no són de ciclisme. Les sabates sense ancoratge poden ser útils si anem per terreny molt perillós. Els mitjons de llana merina diuen que són els millors perquè no es mullen tant fàcilment. D’altres, de fibres cares, abriguen molt sempre i quan no es mullin. El problema gros ve sempre quan a més del fred s’hi afegeix l’aigua als peus. Alguns opinen que és millor dur a sota els mitjons gruixuts uns sense taló i fins (soquetes). Si la sabata prem molt podrem ruixar-la per dins amb esprai dilatador, el que venen els sabaters, abans de caminar-hi una estoneta.

Per preparar el peu alguns recomanen suc de llimona: d’altres, pebre en pols, i d’altres crema calefactora (tipus radiosalil) amb metil-nicotinat. Jo havia provat, quan esquiava, el que es ven a les drogueries com aiguarràs. I, tant als peus com a les mans, anava molt bé per no sentir ni passar fred. Caldrà dur-ne una ampolleta (de plàstic) per si de cas, o bé untar-se els peus abans de sortir si a fora glaça de valent.

Si no fos perquè ho he vist, no em creuria el que expliquen alguns francesos. Diuen que per no passar fred posen cada peu dins un condó. I, per sobre el condó, el mitjó de taló baix. Cal comprar-los de mida extra-gran. Deuen tenir l’avantatge de dur amb el lubricant una mica de substàncies antisèptiques que deuen frenar el desenvolupament de fongs.

Les plantilles de làtex normal poden millorar la comoditat del peu i protegir-lo una mica del fred. Hi ha plantilles de zeolita (las Estats Units). La zeolita és una argila que s’escalfa quan fas pressió sobre ella. A Decathlon (almenys a França) venen “chaufferettes”. Són una mena de sobre-plantilles amb pols calefactora que dura unes hores. A les farmàcies de Barcelona venen uns pegats calefactors. Es podrien retallar a la mida de la plantilla. Jo els trobo incòmodes, o desagradables, almenys aplicats al pit. No els he provat als peus. Les plantilles que semblen la solució definitiva contra el fred als peus són les Volcano-ThermIC. Són electrificades, com una mena d’estora elèctrica. Van amb bateries recarregables que pesen gairebé 1 Kg. Un altre inconvenient és el preu: 150 euros la bateria, i 40 euros les plantilles. Poden donar escalfor de tres categories: 37, 40 o 70 º C. Les venen a Barrabés:
http://www.barrabes.com/home.asp

Per sobre els mitjons (soquetes fines i mitjons de llana), he provat de posar-me una manyopla d’esquí, d’aquelles de plàstic. No són incòmodes, perquè es posa la part del dit gruixut a sota l’arcada de la planta del peu. Però semblen facilitar el creixement de fongs. I això que les meus peus no suen gaire. Alguns recomanen posar paper d’alumini (de cuina) per sobre els mitjons.

Les sabates haurien d’estar ben untades de grassa. Potser la millor sigui l’oli que es llença després de molts fregits. Jo vaig provar grassa de teixó. Feia anys que me l’havien regalada —gràcies, Anna Checa—. Va anar bé. Va tenir un efecte secundari. Per poc atropello amb la roda de davant un teixó encuriosit per l’olor. La grassa de cavall sembla no anar tant bé. També venen un esprai impermeabilitzant que almenys protegeix el cuir d’impregnar-se d’argila i brutícia.

La solució més corrent contra el fred són les cobertes per sobre les sabates. Un inconvenient és que són cares. N’hi ha de wind-stoppers, no gaire impermeabilitzants. I n’hi ha de water-stoppers, en teixit impermeable “de veritat”. Els venen a probike: http://www.probike.es/.
Els wind-stoppers solen ser de neoprè amb pors. N’hi ha de fins i més econòmics (30 euros) i n’hi ha amb reforços del tipus dels que es posen als mallots anti-cops. Aquests semblen una meravella però són més cars (60 euros). Una alternativa seria posar-hi paper de diari per dins. Ara que, la solució ideal seria posar-se els water-stoppers per sobre els wind-stoppers.

Una solució dràstica seria calçar-se uns escarpins de bussejar (de noeprè) dins les sabates (que han de venir folgades). També un guants de neoprè de bussejar poden enquibir-se dins els guants de ciclisme normals, per no passar fred quan plou molt i baixa la temperatura.

O tot això, o no sortir quan faci molt fred o plogui, i no creuar cap rierol o toll a tota pastilla si no és quan faci calor.




REPARAR UNA PUNXADA
Per més senzill que sembli, pots oblidar-te d’algun detall a l’hora de reparar una punxada de càmera. I sempre hi ha filigranes que els puristes poden anar afegint.
La primera operació serà la de llevar la càmera, sempre suposant que el neumàtic no sigui tubeless, és clar. Hi ha palanquetes de plàstic amples, la cantonada de les quals pot esmussar la goma de la càmera. N’hi ha que no són gaire fortes i es trenquen quan has de fer molta força perquè el neumàtic està fred degut a la temperatura ambient. Crec que les millors palanquetes són les metàl•liques estretes, arrodonides a la punta i molt lleugeres. Abans de començar a ficar-les a la base del neumàtic, caldrà llevar el tap del galet de la càmera i no oblidar on l’hem posat. Si la superfície del terra és molt plena d’herba o de punxes o de sorreta, potser seria millor estendre-hi una peça de roba que faci de mantell. Caldrà tenir una mica de tacte per anar separant un cantó del neumàtic sense pinçar la càmera. Un cop treta, la podrem inflar una mica per veure (o sentir) on és la punxada. Si no hi ha aigua a la vora per veure les bombolles, l’oïda és de molta ajuda i, si no, el tacte del dors de la ma. La part interna del neumàtic pot encara dur alguna punxa clavada. Passar els dits per dins amb molta cura pot detectar-la, o mirar molt detingudament la coberta (tot el volt, especialment per la part del mig). La punxa es treu amb els dits o amb l’ajuda d’un tornavís. Per marcar el punt inicial de la inspecció, es pot fer fixant-nos en alguna etiqueta lateral o simplement escopint-hi. Un sistema més segur per detectar les punxes clavades per dins al neumàtic és passar-hi un parrac fent manyoc. S’encallarà allà on hi hagi una petita punxa. El punt o els punts de punxada es poden marcar amb un bolígraf (de color diferent al de la càmera) o simplement amb la memòria visual. Per rascar el voltant del punt de la punxada es pot fer amb el paper de vidre de la capseta de pegats o amb la part rasposa del sota de la capseta (a vegades). Si la punxada té una marca o séc en forma de V, això indica snakebite (cop de llanta). La causa serà haver topat amb una pedra o un cantell de vorera anant amb el neumàtic massa desinflat. La pressió del neumàtic depèn de com sigui d’ample. Els de bicis de turisme poden anar a 5 atmòsferes i els de BTT a 2,8-3,3 atmosferes. Si la manxa marca en psi (pounds per square inch) caldrà tenir en compte que aproximadament un psi equival a 0,070 atmòsferes. 50 psi = 3,5 atmòsferes. El cop de llanta a vegades també es produeix si anem amb la pressió forta, però a velocitat excessiva, quan tenim la mala sort d’ensopegar amb una pedra cantelluda. Per altra banda, les punxes solen ser d’esbarzer. Però a vegades n’hi ha de més mal parides (Tribulus terrestris, Gleditsia triacanthos, caragols o claus metàl•lics). Les d’esbarzer solen torejar-se força bé duent càmeres gruixudes o càmeres amb líquid anti-punxada o cinta kevlar. Les més fortes, no. Un cop haguem localitzat els punts de punxada i rascat la superfície de la goma 1 cm al voltant, caldrà posar-hi la cola d’impacte especial. Potser no cal posar-n’hi molta, però jo prefereixo pecar per massa. El prospecte crec que diu que cal esperar 5 minuts, però jo sóc impacient i no ho he fet mai. Vaig bufant-hi a sobre i quan noto que la cola està mat i que ja no enllardissa, ja crec que és hora de col•locar el pegat a sobre. Alguns acceleren el procés amb un metxer i així que començar a cremar la cola bufen per apagar la flama. Un cop posat el pegat a sobre la cola, comences fent poca pressió, però després d’un minut acabes fent-ne molta. Amb la càmera gairebé del tot desinflada, és fàcil. Hi ha gent que prefereix passar la llengüeta de la palanca per fer més pressió encara. Esperem 2 minuts més que s’acabi de fixar. La fina coberta de plàstic transparent o de paper metàl•lic que va inserida al pegat pot quedar per sobre, a la vista, o bé es pot llevar. És important inflar bastant la càmera abans de col•locar-la dins el neumàtic. Si fes plecs, per estar desinflada, al inflar-la podria petar per un dels plecs. Quan el neumàtic està calent, no caldran les palanquetes. Només amb les mans, i aposentant bé amb moviments transversals forçats el neumàtic per tot el volt de la roda diverses vegades, podrem enquibir el volt del neumàtic dins la llanta. Fer-ho amb les mans és preferible, ja que amb les palanquetes podríem pinçar la càmera. Una operació dels perfeccionistes és posar pólvores de talc per dins el neumàtic cada cop que es canvia de càmera o que s’aparia una punxada. I perquè la coberta s’aposenti bé dins el cul de la llanta i no quedi torçada, caldria mullar amb sabó líquid una mica diluït tot el voral, i fins els laterals interns de la llanta. I si així encara cavalca d’algun costat, podem optar per inflar la càmera al màxim (4,5 atmosferes) fins que se senti un pet com d’un aglà, que serà el moviment brusc de la coberta posant-se bé.
Apart de la bona sort, hi ha alguns trucs per evitar punxades. Els neumàtics touring són molt resistents a les punxades. Només tenen l’inconvenient que per terreny natural rellisquen molt. La coberta de qualsevol neumàtic hauria de tenir uns laterals gruixudets. Alguna pedra o pal ficat a la roda pot esquinçar un lateral finet. Les càmeres gruixudes o les càmeres amb líquid anti-punxada pesen una mica i no serien aptes en cas de competició. Ara ja hi ha unes cintes amples de kevlar per embolicar la càmera per sobre i fer-la més resistent. Jo crec que he arribat a posar una càmera oberta en canal per sobre la sencera. Amb mala sort, però, tot falla. Si el neumàtic està envellit o gastat, serà més probable punxar. Això no vol dir que amb un neumàtic nou de trinca i amb càmeres amb líquid anti-punxada no es pugui punxar al cap de mitja hora. La solució definitiva semblen ser els neumàtics tubeless. Cal anar afegint una mica de líquid cada mes i disposar de llantes reforçades especials.
No sé si resar serveix de res, però un cop em va donar la sensació de que sí. La baga de Sant Pere Màrtir estava nevada. A la pujada el neumàtic es va desinflar. Vaig apariar la punxada i al cap de poc va tornar a estar desinflat. Vaig inflar-lo de nou per veure si aguantava. Després tornava a desinflar-se. Vaig parar per arreglar-lo i al posar la bici de cap per avall, després d’una estona, sense fer res, estava un altre cop inflat i bé. O bé la hipotèrmia em va fer oblidar que l’havia reparat un altre cop tot i que la meva versió era que havia comprovat només la pressió del neumàtic bo, o bé la neu m’havia fet creure que estava desinflat i no n’estava. O bé va passar un miracle. Un miracle, cada mil punxades!


PEDALS AUTOMÀTICS QUE S’ENGANXEN MASSA A LES SABATES
No és pas massa estrany que al voler desenganxar la sabata del pedal ens costi més del que pensàvem o fins i tot que no ho puguem fer i ens costi un accident. Els fabricants posen cargols que es poden afluixar una mica però no tot el que caldria perquè sigui fàcil desenganxar-se. Si afluixes massa els cargols, els perds, La solució és raspallar bé amb un raspall per les ungles la peça metàl•lica de la sola de la sabata i un cop ben neta engrassar-la amb grassa de la transparent. Veureu com no costa ni la meitat desenganxar-se. i aleshores hi anirem molt més segurs.

PIXAR I CAGAR
Als reportatges de les gran carreres ciclistes com el Tour de França es veu algun ciclista que pixa anant en bici. Es treu amb la ma el penis, una mica per sobre el culot, que prèviament ha arremangat per dalt, i es relaxa perquè la pixera surti. Cal tenir el penis bastant llarg per a fer aquesta feta. D’altres, simplement es pixen a sobre. Tot, per no aturar-se i perdre temps. Els qui s’aturen, o s’abaixen el culot per dalt, o bé s’arremanguen un camal i fan sortir el penis al costat d’una cama. El problema ve quan es duu un culot integral, o peça culot / mallot, sense bragueta, que també se n’hi pot posar. A l’ hivern, es pixa menys també, perquè es beu menys aigua. Aleshores, hom s’atura i es comença a desvestir.
Hi ha pagesos que miren amb mals ulls als ciclistes perquè els ciclistes solen pixar sempre als mateixos indrets.
Pel que fa al cagar, jo intento que, havent fet la feta, qui passi per allí no pugui notar res. És una norma que vaig aprendre dels tofonaires, que remenen la terra, però miren de no deixar rastres, perquè no passin d’altres i notin que allí hi havia tòfones. Un forat previ, unes fulles sobre el paper, i una pedra o uns tronquets a sobre de tot, poden dissimular-ho força.

DUTXAR-SE
Amb les tovalloletes d’escuma ensabonada per higiene hospitalària hom es pot dutxar amb molt poca aigua. Això sí, cal despullar-se. Una tovalloleta pel cos, una altra pel cap, i una tercera pel cul, sol ser més que suficient. Pesen molt poc, i la sensació d¡higiene i netedat que procuren s’agraeix molt, especialment abans d’anar a dormir. No cal passar res per eixugar. Només cal esperar una miqueta perquè la pell quedi un altre cop eixuta. L’altra opció és anar a un càmping o a un hotel. Però allí ens caldrà sabó propi, ja que el que ens donen sol ser ineficient o no adient o escàs. De moment, a les carreteres no hi ha dutxes per als ciclistes. Tot arribarà. N’hi ha a les autopistes franceses (a Occitània) i a la Catalunya profunda (per a refrescar els camions de palla, per evitar incendis).


DETALLS DEL MANTENIMENT DELS FRENS DE DISC

1- Cal afluixar el cargol de la maneta perquè els bombins s'enretirin i deixen entrar i sortir bé les pastilles. Al final ja els podrem tornar a tensar.
I és millor protegir el disc amb un cartró fort. Protegir-lo de les possibles esquitxades de lubricant quan lubriquen la cadena o netegem el casset dels pinyons.
imagen
imagen








.
ELECTROSTIMULADOR COMPEX
Pàgina en francès sobre les diferents maneres d'emprar els electrostimualdors Compex per a ciclistes d'alt rendiment.










ai que cau
ANÈCDOTES DISPERSES D'ACCIDENTS CICLISTES
ANÈCDOTES DISPERSES (QUE RECORDO DES DEL FEBRER DEL 2006)

1. En Gabriel va voler fer una prova perquè no sabia què hi havia més enllà de la foscor de la fi dels temps. Va tancar els ulls i va esperar a veure què passava. La bicicleta anava embalant-se i ell sense obrir els ulls recte avall. Quan els va obrir va veure una sala blanca, llençols blancs, i gent vestida de blanc. Era a l’hospital.


2. Pujàvem en autocar per les corbes entre Campins i Santa Fe. Jo havia renunciat l’any anterior a participar en la sortida per por que el somni que havia tingut es fes realitat. Ara en tenia dubtes i ningú no va saber donar-me cap parar que em convencés que podia anar-hi tranquil•lament. Pujaven uns motoristes que envaïen la meitat esquerra de la pujada asfaltada a les corbes cap a l’esquerra. Aquella bonior negrosa de motoristes no semblava que hagués de dur cap cosa bona. Quan ja havíem oblidat la malpensada, trobem un fotimer de gent parada a la carretera al voltant d’un ciclista esterrossat per terra, immòbil, com la sang que li ha rajat del cap. Fins aleshores gairebé cap ciclista duia casc. Era un noi de Sabadell. No era corpulent ni alt, però es veia fibrat. Ningú no va respondre a la meva pregunta. “Quan de temps fa que no sagna”. Ho volia saber per si valia la pena reanimar-lo. Ningú no va dir res. Només el meu amic que declamava amb crits de boig autoritari que el noi era mort ja. Varem pujar “el mort” al meu jeep i férem cap cap a Sant Celoni, acompanyats per un germà de la víctima. A mi no em semblava que fos mort del tot. Semblava que veia com ell s’introduïa dins un túnel gran al final del qual hi havia una llum molt blanca on hi veia gent de perfils boirosos. Em semblava que visitava la casa de Sabadell on hi havia unes columnes petites blanques que guardaven la porta baixa d’entrada a una mena de jardí o pati. Allí hi volia veure la seva xicota i els seus pares. Gairebé arribàvem a Sant Celoni quan veiérem pujar l’ambulància que havien avisat. Trigaren una mica a entendre els meus senyals desesperats amb el braç perquè paressin. Quan van recular encara els quedava per comprendre que la sang tacava. Anaven polits com a dandis i protestaven d’allò més perquè, malgrat que se suposava que eren de la Creu Roja, no volien empastifar-se els uniformes immaculats. No sé com els varem convèncer que calia pujar el noi a l’ambulància com fos. El germà va marxar amb ell. Jo havia entès, directament del “mort” que era mecànic. I li vaig demanar un favor que, a més, demostraria que la nostra conversa als llims no era falsa. Li vaig demanar que m’apariés el comptaquilòmetres. Em va semblar que “ell” podria imantar o fer que hi hagués una major impedància allí. Després varem saber que a l’hospital de Sant Celoni havien intentat reanimar-lo, però que tot va ser en va. El comptaquilòmetres al cap de dos dies es va arreglar “sol”. Només uns anys més tard, quan ell semblava dir-me en forma de veu interna que ja havia estat molt dins meu i que ja en començava a estar cansat i que volia marxar, només després d’això el comptaquilòmetres va tornar a espatllar-se. El meu amic crec que va influir en el seu cosí, cap de la guàrdia urbana de Barcelona, perquè es propugnés una norma que obligués els ciclistes a dur casc. L’explicació que ens varen donar els companys del que havia passat era que un motorista va passar molt arran el noi. Aleshores ell en un gest automàtic es va decantar cap a la cuneta de la dreta, però va calcular malament i va anar de cap contra la roca alta del marge de la carretera.


3. Quan vaig arribar a la bifurcació de la pista de Cal Borni amb la de l’Ideal Pavillon ja tot havia passat. Vaig trigar un mes a pensar que els sordmuts devien haver enviat un SMS pel mòbil. També podria haver passat algú per allí i avisar el 112. Però no em cabia al cap com aquells tres nois que eren incapaços d’emetre res més intel•ligible que sons guturals més o menys espaiats poguessin haver parlat pel mòbil, ni que fos cantant, amb l’operadora o operadors del 112 (telèfon d’urgències) per explicar què havia passat i on eren. Hi havia un cotxe de la guàrdia urbana amb dos policies municipals, amb cara de fàstic, que es veia que odiaven les bicicletes, però que feien allò per pura obligació dels comandaments superiors. Els nois varen explicar en una representació gestual sobre l’escena de l’accident que un d’ells (el que ja no hi era perquè se l’havia endut l’ambulància) havia saltat amb la bici per sobre el tallat del marge de la pista que puja i que la bici havia anat a parar al canal de pedra nova i ell havia saltat per sobre la bici, però fent-se molt de mal als testicles. Si baixes des de Cal Borni, abans de trobar l’entroncament amb la pista que puja a l’Ideal Pavillon, pots veure a l’esquerra un senderol per sota els pins, el final del qual no s’acaba de veure. Hi havia hagut un petit rètol prohibint la circulació de bicicletes per aquest caminet. Si després del salt, d’aproximadament un metre d’altura, et trobessis amb un terra pla, no crec que hi hagués massa problema. El que passa, fins i tot quan optes per la variant final de la dreta que estalvia el saltironet, és que la roda del davant se t’encaixona al canal de dues vessants que voreja la pista pel cantó de muntanya. Podria passar que els nois recordessin que el canal estava ple de pedres i alguna brigada l’hagués netejat. No sé si el noi accidentat era també sordmut, però ho crec molt probable. Les bicicletes eren BMX o de trialsín; però ells anaven sense casc.


4. Un dia anava jo pujant per ramal de la dreta d’aquesta bifurcació, és a dir, pujava cap a Cal Borni, per la primera recta. Anava ben arrimat a la meva dreta. Primer, perquè és la norma. Després, perquè era la part on el terra era més llis. I, finalment, perquè si baixava algú, volia deixar-li força espai de maniobra perquè no topéssim. Doncs, no va i baixa un amb actitud de funcionari repel•lent tot queixant-se de la manca de solidaritat que hi havia pel món. Tanta manca de solidaritat que semblava mentida que la gent fóssim tant imbècils que no el deixéssim passar pel cantó esquerra (extrem esquerra) de la baixada durant la recta. Semblava capaç d’anar contra direcció per una autopista i anar denunciant a tothom que anés en el sentit “correcte” de la marxa, per “manca de solidaritat”. El cert és que una certa “autoritat” burocràtica devia tenir perquè al cap de quinze dies varen allisar el terra d’aquesta baixada. Els obstacles que ell havia hagut de sortejar devien ser pedretes de tres centímetres.


5. Una vesprada, que diuen a València, era al cim del Puig Madrona a l’hora de la posta del sol. També hi havia un home tot esportista (hom diria que era tenista) i un nen que l’acompanyava. L’home jove anava explicant-li coses al noi amb un cert sentit dramàtic, exagerant les distàncies i els temps. Però ho feia només amb una punteta de gas, de manera que s’anava guanyant el respecte fins i tot el meu. Així que quan insistentment m’indicava un camí per baixar a Valldoreix, vaig arribar a creure-me’l. Però el camí que jo emprenia de mal cor era una trampa que s’acabava en un talús de dos metres en sec, per entroncar amb un camí més ample. Després de la caiguda i d’apariar la roda que em va quedar feta un bunyol, i posar mercromina a les ferides als genolls, encara algun excursionista m’amonestava amb to fraternal perquè no era camí per bicicletes aquell. Que les bicicletes erosionen el sòl dels camins i allí ja no hi torna a créixer res. Jo estava convençut que el camí no era per bicicletes, per d’altres raons més contundents. També estava convençut que aquell jove tenista no era una bona persona, per més guapo que fos.


6. El set de setembre del 2001, quatre dies abans del famós terrabastall de New York on va morir, per exemple, el meu amic Mark Bingham (que em coneixia com a Alex Bio, per Internet, i de vista per Sitges), jo baixava molt a poc a poc per la vora, ben arrimat a la dreta, cap a Sant Medir, des de Vista Rica, pel carrer del Llentiscle. Feia poc havia estat a casa d’uns amics que despotricaven d’allò més contra en G. W. Bush i contra en Joan Clos. Ambdós personatges eren més o menys amics meus i vaig haver de suportar aquelles crítiques com a fiblons d’abelles enrabiades. Aquella mala maror semblava que havia de dur alguna cosa dolenta. Així que vaig extremar les precaucions durant la baixada, pel que pogués ser. I el que va ser va ser que un cotxe del Parc, blanc, pujava a uns setanta quilòmetres per hora per la pista, després d’haver tombat el giravolt més recargolat més avall del grupet inferior de cases de la “mina”. Feia tanta polseguera que després d’haver passat pel meu costat jo em vaig quedar sense veure res més que pols blanca. Vaig anar parant. No em veia ni les cames. Quan creia que ja estava parat, vaig posar el peu a terra però va resultar que la bicicleta encara corria, i vaig caure. Em vaig fer mal al genoll i al colze. A la corba recargolada vaig parar per segona vegada a posar-me mercromina i embenar-me les ferides. A la font de Sant Cervià vaig adonar-me que no era prudent continuar fins a Sant Cugat. Tenia una mica de l’estrès de l’estat de shock. Vaig recular. A la pujada vaig trobar un noi que també feia natació, que es deia Carles. L’hi vaig explicar el que havia passat i no s’ho acabava de creure perquè ell sempre els havia trobat anant a poc a poc als policies del Parc. Semblava que ens fèiem amics, però allò que passa, cadascú pèl seu cantó i no et dones els telèfons. Després la ferida del colze, malgrat les cures de productes de farmàcia cars, se’m va començar a gangrenar. Al cap de quinze dies la cosa estava malament de veritat. Sort que del Manantial de Salut em varen dur Thymus hyemalis. Tres cops de banyar la ferida amb la infusió i ja va fer el tomb. Vaig escriure d’ofici (instància a l’ajuntament de Barcelona) i no em varen respondre res. Després ja directament a en Clos, i sí, aquest cop em va escriure una carta molt correcte demanant-me disculpes. Després em va enviar a casa i va voler informar-se per telèfon del que havia passat de la manera que es fa des de dalt, fent veure que són enquestadors, els missatgers, que estan fent una enquesta sobre ves a saber què. També els amics de la bici varen tenir alguna cosa a veure com a missatgers meus envers ell. Algú m’havia dit que les guardes del Parc no tenen res a veure amb l’ajuntament de Barcelona, però el mateix guàrdia que conduïa i que em vaig trobar amb una actitud prèvia molt desafiant al Forat del Vent, deia que sí que la guàrdia urbana tenia que veure amb l’alcalde, reconeixent-se ell com a guàrdia urbana. Els enviats de l’alcalde m’indicaven que el lloc de l’accident era al terme de Sant Cugat. La meva confusió venia d’uns mapes antics on hi figuraven grans extensions com a propietat de l’ajuntament de Barcelona (tot i que devien ser al terme municipal de Sant Cugat). Sembla que el límit corre aproximadament per la carretera de l’Arrabassada. Almenys a la part superior de la baga. Si després de gairebé xocar amb mi, fent-me desequilibrar la bicicleta de la ventada, el conductor i l’acompanyant es giraren per riure cínicament i sàdica. Ara ell, allí al Forat del Vent, després de venir al meu encontre amb fúria perquè duia jo una bosseta de plàstic penjada del manillar, es feia el responsable, això si, després de pixar-se de riure pel color rosa del meu suèter. Deia que a ell mai no li havia passat res, cap accident. I és clar, a ell no, però als altres com jo. . . que topaven amb ell. Ell es posava d’esquena a mi fins fer-me tocar gairebé el seu cul, mentre inspeccionava la bossa on hi duia quatre branquillons o mostres de plantes que duia per la classe de l’endemà. Jo m mirava de fit la pistola enfundada, i tenia ganes de fer-la sevir contra ell. Poc abans que ell seguís direcció cap a la carretera, uns excursionistes m’avançaren perquè jo em vaig aturar a pixar. El guàrdia posava cara de ràbia contra mi. Jo era al camí de la pujada de sota les torres elèctriques. Vaig intentar demanar ajuda anticipada als excursionistes però els va agafar cangueli i em varen deixar sol. En el fons estava content perquè podia identificar, per la matrícula de la moto, qui va fer-me caure de la bici. I només per això pensava que allò era d’aquelles rares probes de l’existència de Déu. El concejal de Sarrià amic meu havia volgut treure tota la llenya del foc i em volia fer creure que en Clos tenia coses més importants que fer que estar per mi. I la feina que vaig tenir per no dir el seu nom, quan els enviats d’en Clos em preguntaven per qui m’ho havia dit allò! Després sentia històries similars de vehicles del Parc o dels bombers que havien fet caure ciclistes per no avisar amb la sirena de la seva velocitat excessiva. Sembla que confonien el Parc “natural” amb el Parc d’atraccions.


7. Apart algunes autoritats, hi ha d’altres enemics dels ciclistes. El mateix amic que cridava com un boig que el ciclista de Santa Fe era mort, crec que si algun ciclista li passa massa a la vora, li fum cop amb alguna cosa, com ara una llanterna, que tingui a ma. Una amiga meva no sap que jo sé que ella es dedica a treure les tires de plàstic vistent que jo penjo de les cadenes oxidades que encara no han canviat per les lluents noves inoxidables, i que barren la circulació a les pistes. Ella està espantada pels seus fills que juguen a la carretera de les aigües i pels camins de Sant Pere Màrtir. Té por que alguna bici no els atropelli algun dia. Sortosament crec que no ha passat res. Els nois ja són força crescudets i també van en bici de tant en tant. Al final, però, ella m’ha guanyat i ja no queda cap penjoll dels meus a les cadenes dels voltants.


8. A nivell sardònic un home de la Vallensana se’n fum dels ciclistes i els pregunta: “que us tocarà la rifa si correu més”? I es riu ell mateix de l’acudit. No crec que el proposin mai per dirigir el comitè olímpic internacional.


9. En Samaranch, en canvi, algun cop va a passejar a la carretera de les aigües. Ara, malgrat voler-li tot el bé del món, hom intenta no apropar-s’hi massa, no sigui que els guardaespatlles es contagiïn d’algun mal esperit, que per altre banda ells no semblen pas tenir.


10. En canvi, el rei s’ocupa prou per ell de si mateix. Apart el casc de niló antibales, deu dur alguna bona arma sota el paravents negre. I com gamba l’home a la pujada cap a la carretera de les aigües! Els guardaespatlles no van agafadets a ell, que no li cal. No és que hagi vist ni en Samaranch ni el rei més de tres cops per la carretera de les aigües, però és que són els personatges més importants que hi he vist.


11. Amb la reina vaig tenir un encontre molt curiós. Era l’infatuo onze de setembre del 2001, al vespre. Jo era prop de casa i circulava podríem dir en contra direcció per un carrer estret. Venia d’anar a escampar la boira en bici. El carrer deu constar com per circular-hi en sentit únic als arxius de l’ajuntament i tothom del barri ho dóna per suposat, tot i que el rètol de contra direcció fa anys que el van treure de la punta que toca a la Via Augusta. La vorera és molt estreta i amb postes de la llum que fan impossible gairebé caminar-hi a peu. A mig carrer jo anava ben arrimat per la meva dreta i vaig tenir una premonició que venia un cotxe pel carrer major que volia girar; i em vaig aturar tot i que no veia el cotxe. L’altre cotxe també es va aturar perquè la conductora devia intuir també que hi circulava una bicicleta cap on era ella. I així bocí a bocí varem anar atansant-nos l’un a l’altre i aturant-nos fins que varem arribar a veure’ns. Era la reina. Tenia el rostre descompost per les notícies catastròfiques del dia i potser per la reacció cínica de algú proper a ella i en contra dels americans, com sovint passa. No recordo exactament on ens varem creuar però hi cabíem sobradament. Un altre encontra amb la reina va ser també força curiós. Anava jo amb un amic cap a la zona del castell d’ Olèrdola, i veiem de sobte una corrua en fila índia d’uns cinquanta motoristes amb el masteler acabat en un llum blau que solen dur els policies de carretera. I al final un cotxe oficial de vidres enfosquits. Les motos anaven força a poc a poc, gairebé semblava una processó mariana.


12. En canvi, un altre cop, quan jo ja tenia més experiència d’anar en bici, recent vingut de la travessia dels Pirineus, una conductora que tenia aires de diputada es va queixar al mateix punt amb molts aires de grandesa que jo anés “en contra direcció” per allí.


13. En general, els taxis són perillosos pels ciclistes. Són per a nosaltres el principal perill a la ciutat. Sabem que condueixen malament d’esma, que no ens cediran el pas quan ho hagin de fer i que ens el tallaran quan puguin. Un cop, al tornar de la Val d’Aran, havent interromput la travessa dels Pirineus pel mal temps i perquè els hotels a l’octubre tancaven i jo no ho havia calculat això, vaig arribar després d’un viatge esgotador en autocar, després d’haver-me llevat a les quatre de la matinada, vaig arribar a l’estació del Nord. Hi havia cinquanta taxistes. Jo duia la bici empaquetada dins una caixa de cartró. Es varen passar la consigna de no atendre’m i sí, tots els taxistes es feien l’orni i cap d’ells em va voler atendre. La capsa era tan “gran” que va cabre en un cotxe “mini” d’un amic meu. Jo estava molt marejat pel fum de tabac de l’estació d’autocars de Lleida i no em veia capaç de muntar la bici i anar en bici fins a casa, o d’anar fins al metro amb la capsa i les alforges amb l’equipatge a l’esquena. Les normes diuen que és obligatori empaquetar la bici per pujar a l’autocar, però més d’un la hi va pujar al portamaletes de la panxa de l’autocar sense empaquetar. Sembla se que aleshores l’assegurança no se’n fa responsable. I quan hom veu la gent baixar i marxar amb l’equipatge a les diferents parades, se’n fa crues que la gent sigui tan bona, perquè bé que podrien marxar amb equipatge aliè. Desmuntar els pedals, les rodes i la direcció és una feina que costa una mica de desfer, que vol una certa tranquil•litat i no estar marejat com quan hom és a punt d’entrar en coma.


14. En general, els ciclistes no ens queixem dels conductors de cotxes. Només molt rarament en torbem algun que bogeja. Per exemple, a la carretera a Santa Creu d’ Olordre, alguna conductora aprofita les corbes sense visibilitat per fer via i tallar pel dret. Si anant en bici no passa d’un ensurt, què deuria passar si es trobés un cotxe en sentit contrari? Més divertit en canvi és un transportista que sol pujar per la carretera a Cerdanyola amb una furgoneta blanca i va donant cops a la seva carrosseria com per aviar les vaques que pasturessin enmig del camí. I som els ciclistes!


15. Alguns amics meus han tingut algun accident per culpa de la seva temeritat o de la manca de fiabilitat de la mecànica de la seva bicicleta. Per exemple, un ha relliscat més d’un cop al revolt recargolat de baixada des de Vallvidrera, sota el mirador que hi ha sobre la finca del Marquès d’Alós. No sé si cal atribuir la causa a que la carretera era molla, a que hi havia una mica d’oli de cotxe, a què hi havia cianofícies sobre l’asfalt o a que els neumàtics eren dolents o el de darrera estava col•locat amb el dibuix aerodinàmic i potser caldria fer-ho sempre en sentit contrari perquè s’agarri més. El cert és que el cop que jo anava amb ell jo noi vaig relliscar gens. L’altre amic va caure al topar amb el talús superior de la carretereta tot baixant des de Can Puig (Ciudad de los Muchachos). És un lloc propens a embalar-se i, si els frens no responen a la perfecció, és fàcil descontrolar-se.


16. Jo vaig caure, en canvi, baixant de la carena de Vilana ja al tros asfaltat sota Cal Xombru. Havia col•locat les pastilles de fre tal com les venen, malgrat que a la botiga m’havien advertit que els fabricants ho feien a l’inrevés. No sabia si creure en la bona fe dels fabricants o amb la del professional del taller. Aquest cop el professional tenia raó. Al gastar-se les pastilles una mica, el cable ja no podia ajuntar-se més. Les volanderes i femelles que ajuden a fixar l’eix que suporta les pastilles de fre robaven massa espai del cantó intern i aleshores les pastilles de la roda del darrere ja no feien pressió contra la llanta. Així que la roda del davant amb les pastilles menys gastades era la que frenava més. L’asfalt era cobert d’una prima capa de fanguet. La roda del davant es va clavar i va giravoltar molt ràpidament. Jo vaig sortir llençat cap endavant. El salt mortal no va ser perfecte perquè vaig fregar el terra amb una espatlla. Com a danys només puc dir que se’m va fer un petit set al paravents. Res més. El blocatge dels frens davanters segueix essent un misteri que per sort només passa molt de tant en tant. Suposo que al reparar els frens o posar-los nous, s’afinen més, van més lleugers. Aleshores habituats a fer més força es queden clavats quan els premem un cop reparats. Sobre tot, quan el fre de darrere va fort i requereix molt tram de maneta i el de davant va suau i requereix poc recorregut. Més val dur el fre del davant amb les pastilles més lluny de la llanta que el de darrere. És a dir, cal fer que, al prémer les manetes dels frens més o menys per un igual, sempre primer freni el de darrere.


17. Un altre punt on solen caure els ciclistes és al senderol (que un cop era camí ample) que va de sota l’Ideal Pavillon al collet de Can Blume (més conegut perquè és on s’agafa el carrer que dur a la font de la Budellera). Poc abans d’arribar, pujant, a la corba del gran Eucaliptus, el camí no puja gaire i és força recte. La trampa està en que és més estret del què sembla. Si es perd una mica el control de la direcció, i si la bici es decanta cap a la vall, els pedals automàtics no deixen treure els peus a temps, perquè sota la brossa hi ha un petit marge elevat que no deixa espai per a girar el peu. Sense girar el peu, no es pot treure del pedal. Total, que ja et veus avall, de cap per avall, recolzat sobre un munt de pals i bardisses. Recordo més d’un ciclista que un cop a baix es queixava força del dolor que sentia. A mi, però, no em va passar gairebé res. Només una mica de dolor al genoll. Des de l’agressió dels guàrdies del Parc, duc genolleres i colzeres gairebé sempre que vaig en bici. No és cert que molestin i provoquin lesions, com diuen els professionals. Faig servir les genolleres i colzeres dels que fan patinatge. Ho vaig veure en un jove educat i amable que patinava a la Diagonal. Ell em va donar la idea i em va donar informació de on anar-ho a comprar. Per exemple, al Corte Inglés.


18. Les punxades a Collserola són gairebé el pa de cada dia. I hi ha dies que es repeteixen i repeteixen. Aleshores el que sol passar, tot i que no sempre és així, és que la punxa que ha provocat el primer vessament d’aire queda clavada a la coberta i va provocant més vessaments. Moltes vegades la punxa és d’esbarzer (Rubus ulmifolius), però, d’altres, és de Queixal de Vella (Tribulus terrestris).


19. En teoria no es pot córrer per la carretera de les aigües a més de vint per hora, anant en bici, i no es podia anar corrent (a peu) a cap velocitat, ja que allò és un camí de passejada. Suposo que els que coneixen a fons les ordenances es podrien comptar amb els dits de la ma. Igualment, els qui saben que allò que diuen que les ordenances del parc impreses pesen dues tones és mentida, també es poden comptar igual. Al final de la baixada del cementiri de Sant Gervasi hi ha una cadena. Abans es podia passar per les dues bandes en bici, però varen arranjar-ho tant bé que amb prou feines ara es podia passar pel cantó de la vall. Un cop, baixava un xicot corrent i jo creia que tenia temps per passar pel forat de l’agulla. No recordo què va passar exactament però ell es va enfadar molt. Potser amb raó. Les ordenances diuen que sempre té preferència qui va a peu. Però en català “a peu” s’entén “sense córrer”. Potser per això les han modificades i ara s’hi pot córrer.


20. No lluny d’allí, a la mateixa carretera de les aigües, al tram del Frare Blanc també congeut com la Vall de l’Infern, un regueró s’havia anat formant per la pluja que desaigua de la part de dalt de la muntanya, o bé s’havia iniciat per obra de qui vol mal als ciclistes. Allò ja passava de gual, allò ja era un “gap” (xaragall, esvoranc). Més d’un cop vaig haver d’estar hores arranjat la roda que s’havia deformat al passar-hi. I fins saltà un llum del que vaig perdre alguna peça al fer la sotragada.

21. Un altre punt conflictiu era la pujada a la carretera de les aigües des del camí de la font del Lleó. Els anys 80 era molt concorregut per ciclistes. No hi havia cadena però els desperfectes eren tan grans que no es podia pujar més que amb un tot terreny molt potent. No era prohibit pujar en cotxe fins dalt a la carretera de les aigües, però si t’aturaves a pensar la jugada amb el tot terreny, els ciclistes es queixaven amb prepotència. I n’hi havia una corrua continua. Amb un cotxe normal els veïns tenien seriosos problemes fins per donar la volta. Proba d’això és que un d’ells em va donar mil pessetes quan va veure que jo estava arranjant-li el tros per fer la volta. El tros del capdamunt també l’he arranjat algun cop després que la companyia de les aigües el fes malbé expressament perquè no puguin pujar-hi cotxes. Tant senzill que seria o arranjar el camí per cotxes o explicitar que hi és prohibit circular en cotxe (excepte serveis i amics de l’alcalde). Des de l’ajuntament em deien que ja hi havia massa fonts per posar-n’hi una allí dalt tal com els vaig demanar, perquè un noiet m’ho va demanar amb molta il•lusió anticipada. Després d’algun any, no sols han obert el pas cap a la zona de Sant Just i cap a Sant Pere Màrtir, com vaig demanar, sinó que també han posat una font, una mica més enllà de les runes de la casa aterrada un dissabte, després d’una ordre judicial arribada en dimecres, a la placeta que coneixem com la placeta dels xiprers, on ara es poden veure unes lloses blanquinoses sobre el banc circular adornades amb les impressions de rames de Roldor i d’Ailant.


22. Em va sorprendre i no vaig acabar d’entendre si treballava de motu propio o per compte de NECSO, un home jove que arranjava el camí que baixa de la carena del cementiri de Sant Gervasi fins el frare blanc (zona del centre esportiu de la Caixa). Em creia que fins ara jo era la única persona que treballava per amor a l’art. No sé si cobrava, però treballava els dies de festa. Deia que ho feia perquè ell anava en bici i li agradava tenir els camins ben arranjats. I fins ha fet rampes per fer saltironets. Ara és un camí serpentejant pel qual suposo que tenen preferència els qui baixen. Ara que ell hi deixava tanques amb el rètol de contra direcció. Tot plegat no ho acabo d’entendre. No és un camí senyalitzat oficialment i és molt estret, com a molt, de 30 cm en molts trams. En teoria, doncs, hi és prohibit anar en bici. Aleshores, devia ser contra direcció pels vianants.


23. Hi ha tantes històries de robament de bicicletes per explicar! Al fill d’un amic meu la hi varen robar els obrers de l’estació del tren de Sarrià. La va deixar, amb el casc i tot, a l’aparcament de bicis de dins l’estació un dia que ells eren treballant fora. Les càmeres de vigilància no varen “veure res”. Ningú no va veure res, en un lloc de passada de centenars de persona cada cinc minuts. A mi me la van prendre suposo que a la mateixa edat que a ell, però a dins a casa, a dins la capella. Varen pujar per uns llorers fins la finestra, i amb cordes i ganxos la devien hissar fins dalt. El meu pare que coneixia un munt de gent del barri va arribar a esbrinar que havia estat un home de Can Caralleu. A la mateixa capella de casa suposo que em devia deixar fa poc la motxilla blava que duia a l’esquena o lligada del portaequipatges anant en bici. Estava atabalat pel que m’havien dit els del cinema que filmaven un anunci per enèsima vegada al carrer o en una casa més avall. L’endemà ja no hi era la motxilla ni les fulles de Borraina, ni les eines, ni les barretes energètiques. A Santa Creu d’Olordre quan intentava fer una foto del recinte històric un jove que anava ben acompanyat per una amiga s’atansà com per prendre’m la bici mentre jo era a uns cinquanta metres. Vaig haver de córrer per dissuadir-lo.


24. El cas més desagradable de robatori em va passar a la font de les Arenes (Castellar). Venia del Puig de la Creu i de Can Catafalch. Estava acalorat i volia refrescar-me a la font. Vaig posar les peus a la basseta de sota la font on s’hi banyen a vegades nois amb vestit de bany. Estava fent temps per acabar de descansar de la calorada, quan uns gitanos joves i ben plantats, uns cinc, varen apropar-se amb prepotència a la font tot criticant-me perquè embrutava l’aigua. La lògica i els seus cervells estaven renyits. Acte seguit varen anar rentant-se el cabell amb el raig de la font. Com que el biaix del canó mira amunt, després em vaig explicar perquè una aigua tant freda i tan pura fa mal de ventre. Deuen ser les cagades dels polls dels cabells dels gitanos. Ells esperaven que jo fugís d’ells. Però jo volia fer-m’hi amic. Va ser en va. Mentre un m’amanyagava amb un diàleg psicològicament amable, dos més anaven i venien de la bicicleta on érem, i un quart feia de pantalla a l’actor principal que anava ficant ma a les alforges. Jo només estava pendent del noi amable. Tots anàvem amb vestit de bany (jo en culot). De sobte, es va sentir un sospir/xiulet per dissimular el soroll que la ma del lladre, una ma sense gairebé ratlles que la solquessin, havia fet dins alguna bossa. A més crec que varen anar clavant punxes d’esbarzer per desinflar-me la roda, però com que tenia càmeres extra gruixudes, no ho van aconseguir del tot ja que vaig arribar fins a casa amb les rodes inflades. L’endemà totes dues eren sense aire. Jo estava ja en estat de shock. Varen fugir tots corrent al sentir que el lladre deia que ja havia “pillao”. El noi amable es queixava als altres que allò que m’havien fet no estava gens bé. Devia ser el del cotxe que duia una frase que l’identificava com a seguidor de Crist (evangelista, suposo). Vaig anar descobrint que m’havien pres la farmaciola i en especial unes gotes que tenia dels Estats Units per fer potable l’aigua. Tantes coses que m’havien pres els de les duanes per ma del meu ex-alumne a qui vaig aprovar ben justet amb un cinc pelat (l’Hermoso) i ara el que no m’havien pres allí m’ho havien pres els gitanos. Com diuen els castellans, quan els dolents són majoria, Déu es posa de la seva part. A la basseta de la font de les Arenes no hi havia barana. Els nois corrien des del marge de la muntanya, amb bambes, fins a fer el darrer salt dins l’aigua. Però un home rabiüt suposadament paternalista les volia esgarrar la feta uns mesos abans de l’escena amb els gitanos. Jo vaig defensar els nois, la qual cosa em va cistar quedar-me sense aigua perquè l’home no deixava l’aigua de la font a ningú. Duia un munt de garrafes. Jo sabia que l’Eduard Parés, de Medi Ambient, havia dubtat en posar algun rètol prohibint banyar-se, però que al final ho va deixar estar tal com estava. Però l’home aquell rabiüt devia tenir força influència perquè al cap de poc varen posar baranes de ferro al voltant de la basseta, tot i que encara quedava un trosset perquè els nois poguessin saltar. Jo vaig advertir l’home que en una bassa similar (a Peramola) vaig veure relliscar un home que va morir de la impressió. (El metge va intentar ressuscitar-lo ben maldestrament i va ser en va). Si no hi hagués hagut la tanca al voltant de la bassa, els gitanos suposo que haurien tingut més por de ficar-se amb mi. A Castellar, les guàrdies municipals saben advertir-te en to ben autoritari que el carrer major del nucli antic és d’un sol sentit i que no s’hi pot anar en bicicleta malgrat que no hi circuli gairebé cap cotxe. Els ciclistes en sentim molt emparats amb aquesta feta, perquè cal donar tota una senyora volta per arribar al cim del poble si no s’hi va és per allí.


25. Per Collserola no he tingut massa problemes amb la qualitat de l’aigua de les fonts, deixant a part les barrabassades de la Santa Mare Església, l’excel•lentíssim ajuntament de Barcelona i la honorabilíssima Generalitat per fer malbé o estroncar les aigües particulars o mines per beure. En canvi, a la zona de Castellar he agafat febre després de beure de la font de la Tartana (Matadepera) i de Sant Julià d’Altura (Sabadell), ambdues sense rètols prohibint de beure. La font de la Batzuca a Sant Quirze potser també m’ha donat febre. Un conegut que crec que manifasseja per l’ajuntament de Sant Quirze i al qui vaig preguntar si era potable aquella aigua va fer posar el rètol de prohibició després de la nostra conversa. I una font amb aigua molt i molt clorada al costat, que després s’ha espatllat. Si prohibeixen beure aigua de la font haurien de dir qui són ells per fer-ho (Generalitat, Ajuntament, Diputació, Ministeri de Sanitat, etc.) i també perquè es prohibeix. Tot i que acostumats a les mentides oficials, qui es creuria els resultats de les anàlisis? Les gotes americanes no es troben aquí, són fetes amb extracte de pinyol d’aranja (pomelo), però no és pas un extracte com el que es ven aquí, sinó químicament una mica alterat perquè funcioni. El d’aquí no funciona. Ara, també funciona força anar xuclant un bocí d’arrel de Ratània (que es pot trobar a algun herbolari. Hi ha altres potabilitzadors aigua que es venen a les farmàcies d’aquí que són més lents. Les meves gotetes americanes fan efecte ja als deu minuts. Una gota o tres per litre i mig basten. Les de farmàcia triguen dues hores a fer efecte. I contenen productes cancerígens.


26. També és força problemàtica la comprensió de les direccions dels carrers per Sant Cugat. Allí hi ha uns magnífics carrils bicis enmig de magnífiques zones de parc sense tanques per on et sens lliure, si no fos per la gent que sovint aprofita el carril bici per passejar-hi les criatures o per passar-hi els joves a vintenes, quan tenen tot un espai amplíssim a cada costat per anar a peu. Potser un cop em vaig topar amb l’alcalde quan anava jo per sobre la vorera en un tros d’uns deu metres que em cal fer per connectar el carrer del Mingo amb el que va a Ca la Núria. Altrament, hauria de fer una volta de mig quilòmetre. En cotxe ja mareja prou, però en bici emprenyaria molt. No sé si em va dir que la vorera no era per anar en bici o que el llum blau no era per les bicis. El cas és que primer em deixava pas de bon grat i després es va enfadar. Un punt perillós a Sant Cugat és el final de la Rambla de Ribatallada quan es vol seguir recte i no agafar el carril de la dreta cap a l’Arrabassada. En teoria està prohibit circular per les voreres d’emergència, però el reglament general de la bicicleta recomana circular per aquesta banda lateral més enllà de la ratlla contínua del marge, o bé arrimats a ella. Només per Barcelona es pot circular per tota la meitat dreta del carril de la dreta (quan no és pel bus). Però el carril de la dreta allí és exclusiu per a girar cap a la carretera de l’Arrabassada. Si vols seguir recte, has de plantar-te enmig dels cotxes al mig del carril del mig. I qui assegura que s’aturin al semàfor? Avui en dia ja ningú respecte el senyal de STOP com caldria. Total, que un cop vaig passar pel carril del mig endavant quan el semàfor estava canviant a vermell i entre el cotxe que venia de la carretera i jo varem haver de fer un ballet (pas a deux) curiós. Suposo que influïa per part meva un cert cansament.


27. Alguna nit tornant de Sitges per la muntanya vaig voler provar d’anar per la carretera nacional i me’n vaig saltar un munt de semàfors en vermell. Els posen sense sincronitzar perquè els que volen fer carreres de cotxes ho tinguin magre. Però potser s’han passat.


28. La sexualitat del ciclista dóna que parlar sobre tot pel que es refereix als homes, arran d’una recerca austríaca sobre mostres de semen de mountainbikers. Potser el treball és un d’aquells de fantasia que de tant en tant apareixen a les revistes mèdiques. Potser la sexualitat del ciclista és també tota fantasia. El seient amb un canal al mig o seient prostàtic pressiona menys l’epidídim i facilita una major circulació dels espermatozous. No dur aquest seient, fer grans tirades i dutxar-se amb aigua molt calenta pot fer minvar, crec, la quantitat d’espermatozous. Però hi ha tants ciclistes que han tingut fills ben iguals a ells ...! De voluntàries o voluntaris per fer les extraccions de semen ja se’n trobarien, però per fer les donacions de cara a l’estudi, aquí a Barcelona i rodalies, no crec. Alguna rara vegada en dies de molta calor es pot veure un ciclista tip de passar calor que s’ho treu tot encara que sigui al mig del carrer per on passin cotxes. Però malgrat la permissibilitat legal teòrica d’ara, és gairebé impossible de veure això. El que sí que solem veure és a les dones treballadores del sexe fent la parada a les carreteres. N’hi ha de morenes i petites, de rosses i robustes, de madures. I fins hi ha algun travestí. I a les “polveres” es pot veure alguna parella desfogant-se amb ganes (cosa que em sembla bé).


29. La pujada des de Premià de Dalt a Sant Mateu es fa per una pista de sauló força empinada. Tornava de veure un amic a aquest poble del Maresme. En aquells temps posava cacau i diversos additius energètics a l’aigua de beure i al beure’n m’embrutava el paravents. El pendent era el màxim que podia pujar. Hi havia algun cotxe aparcat vora la pista sorrenca. Doncs, un home jove del país se les tingué contra meu. Segons ell, no podien pujar bicicletes per allí. Cotxes com el seu sí. Bicicletes no. I no hi havia cap rètol, com després van posar en temporada d’alt risc d’incendi. No sé si estava rabiós contra meu perquè ell no creia que aquella pujada es pogués pujar en bicicleta, o perquè em va veure tacat, simplement per un efecte hormonal, excitat com devia estar per la companyia femenina que tenia.


30. En temporada de calor i sequera fa por alguns dies anar en bici per indrets solitaris enmig el matollar ressec. Ara, resulta còmic després d’unes quantes pluges intenses veure el pas barrat, com a sota el Puig Madrona, per alt risc d’incendis. Des de l’agost fins el novembre del 2005 hom podria dir que no hi ha hagut setmana que no plogués pels voltants de Barcelona. Però la consigna de les autoritats, repetida fins el ridícul, era que hi havia una gran sequera. Suposo que deuen pensar que els ciclistes podem ser més víctimes que agents incendiaris.


31. També hi ha la possibilitat que algun ciclista vegi qui cala foc o intenta fer-ho. Algun cop, per casualitat els qui ho feien deuen haver pensat que jo era un guarda, pel paravents fluorescent groc i per la llum blava, i s’han afanyat a apagar els focs. Un dia venia de tornada per darrera Sant Pere Màrtir i un motorista uniformat obrí el pas tancat per una cadena a la zona de la font de la Mandra. Seguirem endavant i a l’arribar a la placeta dels Xiprers, em diu que torni enrere que no es pot passar endavant per culpa de l’incendi. No m’ho podria haver dit abans? Alguns altres ciclites varen continuar fins els cotxes de bombers, però després ja la cosa es posava seriosa i van fer enrere. Jo vaig continuar fins dalt el cim, sense perill. La màscara antigàs no em servia de massa. Els bombers no en duien cap. Al contrari, un guarda municipal fumava com a desesperat dins el cotxe. Una hora abans hi havia a la zona que ara cremava sota la carretera de les aigües uns obrers fumant mentre arranjaven la línia elèctrica. També em va sorprendre veure fumar els guardes del parc de Sant Llorenç en un dia de màxima calor i sequera. No és estrany que després hi hagi incendis, tot i que no sempre són provocats per les autoritats, és clar. Quan són provocats per gentussa, la denúncia del ciclista sí que es té en compte.


32. El ciclista que més m’ha impressionat veure va ser un que era sobre el coll de la Vallensana, a la Serra de Marina, que tenia només una cama. Vaig aturar-me per estar segur que no veia visions. I després ens queixem per petites lesions! Era un noi jove que semblava haver fet esport abans de l’accident.


33. Hi ha dies que la pujada a la Vallensana es fa pesada pels fums de cremar deixalles, o tot el Vallès Occidental sembla amarat de contaminació.


34. Un cas curiós va ser el dels ponts sobre el Llobregat. Als vials que el creuen entre Sant Feliu i Sant Vicenç hi havia, per la part de llevant rètols que prohibien circular en bici. Com que els ponts creuen l’autovia i l’autopista, vaig indagar si la prohibició era legal o no. Primer ho preguntí a la guàrdia urbana de Sant Feliu i em respongué un agent amb veu de pólvora rascomida que era evident que no s’hi podia circular en bici, que l’itinerari alternatiu era pel pont de Molins de Rei. Però el meu parent d’ACESA es va prendre més temps per respondre’m. Després de preguntar-ho als advocats i enginyers, em va dir que els vials eren vials d’accés i que no estava prohibit circular bicicletes, com sí que ho estava per l’autopista, i en general, per l’autovia. Al cap d’algunes setmanes varen retirar el rètol. El parent em va recomanar molta prudència. I sí que en va caler per no xocar amb tots els altres ciclistes que anaven circulant per les rotondes el nombre de les quals hom arriba a perdre quan arriba ja a la de les ovelles (en perfils metàl•lics) de Sant Vicenç.


35. La bicicletada de Sitges és com una epopeia humorística. Un speaker intel•ligent va fent comentaris, altaveu en ma durant, una hora abans de començar, mentre les ciclistes es van concentrant. Quan ja som fent pinya fins a la línia de sortida passa el graciós vociferant tot insultant els ciclistes titllant-nos a tots de maricons. Alguns, enlloc de suportar estoicament la calumnia, responen amb un “i què”? Fins les costes del Garraf, la corrua circula plàcidament seguint el cotxe de les antenes. Algú perd algun objecte i frena de cop, i gairebé es forma una pinya de cossos, però no passa d’un ensurt i cap cos xoca amb cap altre. A les costes, ja donen via lliure i ja no se senten els comentaris vociferants que responen a qualsevol repte de la mena “nena, dóna’m el telèfon”, “mireu, un tal, un qual,” sempre amb sorpresa majúscula. Arribats a la meta, també hem de suportar estoicament algun comentari maliciós d’algun polític esportiu que diu que “les autoritats se sacrifiquen molt per nosaltres”. I pensem en tots els ciclistes sacrificats a la carretera i que no eren “les autoritats” precisament. Però el sentit pràctic fa passar per alt el comentari imperialista i la gent s’afanyen a agafar les pomes, les begudes i les samarretes que regalen. Després la majoria retornen en tren. Jo vaig cometre l’error de voler retornar amb dos amics poc entrenats per la muntanya. Enlloc de dues hores i mitja en varem estar cinc. Jo em vaig cansar molt d’ells.


36. Mai havia pensat que algú podria tenir un desmai només de veure’m. Però una senyora va estar a punt de fer-ho a la diagonal, mentre jo avançava pel carril bici. Algú m’ha dit, afectuosament, que es pensava que era un astronauta, tal com vaig equipat. La gent del pla de la Calma més que desconcertar-se semblaven enfadats perquè jo gosava a anar en bici per la pista. Que jo sàpiga no està pas prohibit.


37. En canvi, dalt el Puigmal la gent semblaven acollir-me amb admiració. No sé si algú altre havia fet la pujada en bici per la Fontalba abans. Uns nois que em varen fotografiar deien : quan sigui gran jo vull ser com vostè!. El que era divertit era la baixada, és clar.


38. Em va costar força aprendre d’anar en bici de petit. N’aprenia al carrer de Sant Sebastià, a Taradell, amb les rodetes laterals al darrere, primer, com encara ara es fa. No sabia mirar endavant amb la mirada perduda, i em concentrava amb qualsevol detall proper. Als deu anys anava de Puigcerdà a Bellver i a d’altres poblets del voltant de la Cerdanya propers. Recordo que un cop la bici que vaig llogar per anar a veure un company d’escola que vivia vora la hípica, feia un soroll que m’anguniava i em feia cansar més, apart que no devia anar gens fina. Res a veure amb les bicis que ara els sagals duen quan van de colònies o són en un internat com era jo (Escolapis). Als dotze anys vaig tornar a agafar la bici per Sarrià i Collserola, fins els quinze. Tenia habilitat aleshores per fer giragonses. Després, als quaranta anys, vaig tornar a agafar la bici. Córrer em feia mal als genolls, després dels si quilòmetres primers, tot i que algun cop podia tronar a fer els vint (ja no els quaranta com als trenat anys feia). Em va fer venir ganes de tornar a fer esport el Joaquín. M’explicava que va estar al clínic mig any després d’entrar en coma al ficar-se a l’ambulància que l’havia anat a recollir quan va caure de l’escala que el company li havia parat malament perquè pintés un sostre. Durant el coma veia frares que el perseguien i el volien matar amb les falç les dalles. Quan va despertar va preguntar on eren els frares i li varen respondre que acabaven de marxar per una porta determinada. Ell, amb el vigor andalús que el caracteritza, es va vestir i va marxar d’una revolada per la porta oposada. I encara corre. Va agafar l’afició de córrer mitges maratons ja de gran, passats els cinquanta anys. Jo vaig trigar un mes a poder pujar fins la carretera de les aigües, de tant intoxicat com estava pels fums de Barcelona. Alguns andalusos s’enfumen i diuen “Carcelona, en Cacaluña”. Caminar en bici per llocs sense contaminació és la meitat de cansat que fer-ho per Collserola, on la contaminació és minsa. Això explica les anades miraculoses fins a Santiago de Compostela.


39. Fa poc vaig tornar a Vilanova de Meià on amb el Cesc Gelabert (que aleshores es deia Francisco) fèiem excursions a les tardes. Els matins els reservàvem per la piscina. I algunes nits ell ja començava a fer els seus numerets ballant. Ara, aquella tarda jo tenia molta pressa perquè m’havia decidit aprofitar la tarda després que em fallessin les alumnes d’un poble vora Alfarràs. Vaig deixar el cotxe passada la piscina de Vilanova. Em vaig neguitejar molt per una roda que no estava ben equilibrada. Moltíssims records em passaven pel cap. A la pujada cap al Pas Nou em vaig recordar de la velocitat que deia aleshores ell que un ciclista professional aniria per allí, i ara jo hi anava. Cal dir, però, que quan ell ho calculava el terra era molt irregular. Dos estius es varen concentrar i el meu cap anava destriant molts records d’aleshores. Passat l’Hostal Roig el camí es feia de còdols. La Cova del Gel quedava més lluny del que em pensava i la collada de Rúbies venia precedida per una baixada llarga. La baga era plena de flors d’Anthericum liliago. Rúbies era silenciós i la turmenta començava amb llamps i trons i pluja. Ja arribat a la cabana on vivia el pastor centenari de Valldarques, vaig veure que la font, com ella havia pronostica era aprofitada pel municipi de Santa Maria i ja no se’n podia beure aigua directament. La baixada a Santa Maria, negre nit, em va semblar irreal, com si baixés a l’infern i de nit. El poble és ara vint vegades més gran del que era o això em va semblar. El tros fins a Vilanova, que aleshores fèiem en una tarda, ara eren cinc minuts per a mi. A la font de Caps vaig trobar algú que s’assemblava a un cosí del Cesc, i va resultar que era el fill del cosí. Però el pare del Cesc es veu que li havia parlat molt malament de mi, com a represàlia per haver-lo enxampat en un acte impúdic, i el noi es va espantar molt quan li vaig dir qui era. Al cap de tres dies varen prohibir anar en bicicleta pel Montsec a causa de la famosa “sequera”.

40. A Collserola prohibeixen anar en bici en un caminet al turó de Magarola que és massa estret per excursionistes i ciclistes, o pel fons de la rierada on passa gairebé el mateix, o pel corriol que baixa directe des de l’Ideal Pavillon enmig de la zona cremada. Apart els rètols prohibint el pas de ciclistes per la Rierada i per sota l’Ideal, crec que els del departament de botànica de la UB han influït perquè el camí de la baga del Turó de Montcada faci alts i baixos, per tal de protegir una espècia de Roser que encara no està clar de què es tracta. Els uns es burlen dels altres i no s’acaba la discussió. També han influït perquè no es perllongui la carretera de les aigües cap al nord, com volia en Joan Clos. I ho fan per protegir una zona paisatgística. En canvi, no els importen les espècies concretes que ells no es veuen capaços de reconèixer, tot i que formen part d’un ens que recolza la biodiversitat naturalística.


41. Als vint anys i escaig, un company grec em va deixar la seva bici a Saanen. Ell treballava muntant la tenda gegantina que havia d’acollir els assistents a les xerrades de Jiddu Krishnamurti. Vaig donar un tomb cap a Gruyère. El paisatge era lluminós, magnífic, totalment alpí, una barreja de prats verds enormes i altíssimes muntanyes de roques blanques més o menys tenyides amb diversos colors. I un temps de fades. Si hagués disposat de més diners...!

42. El camí de Montserrat passa, per exemple, per un tram de claveguera/riu que doble la fatiga, entre Ullastrell i Olesa. Després val la pena agafar la pista vora el riu, per llevant del Llobregat, per estalviar especialment el túnel estret per on passen amb prou feines dos camions, per cert, a noranta per hora, sense espai de seguretat per una bici ni per un peregrí. Potser caldria indicar millor el camí de la Puda com a primera opció pels qui van a Montserrat a peu.


43. Una de les coses que més fàstic m’ha fet d‘anar en bici és menjar merda de porc. Estaven estrijolant un camp a Can Llosses i me’n va anar a parar a la boca un esquitx no sé si des de la màquina o des del terra. Una estona després tenia set i vaig voler beure aigua de l’ampolla. No em vaig recordar que tenia la boca empastifada de merda. I merda capa a dins! Però no em va passar res, a part de la impressió.


44. Gairebé a tot el Parc de Collserola hi ha uns indicadors vermells numerats que marquen itineraris que no volen fer conèixer al públic. El mapa que donen té alguns errors. Potser el més sonat és marcar un camí a ponent de la fàbrica de Ciment de la Samsón (a Sant Feliu) fins a Can Cuiàs. Arribats a un punt hi ha una bifurcació i el mapa marca que es pot seguir capa avall, però a al realitat et trobes enmig de la casa d’un gitano que et rep a caixes destrempades. Un altre erro és el del barri de la Mina, sota Vista Rica, on marca un camí preferent que resulta ser molt llarg. Caldria tirar pel dret i no fer cas del mapa. Un altre error és la localització al mapa del Parc de les runes del palau de Valldonzella. Són en realitat molt a la vora (al SE) la Font dels Caçadors, i no on les marquen. Era neguitejant entrant a Can Bell, vora Sant Cugat, pujant per la carretera de l’Arrabassada, veure els rètols contradictoris: passeu, benvinguts / prohibit el pas, no passeu/ endavant, seguiu. En menor grau això passa també a San Cebrià.


45. Els majors embulls on m’he ficat a Collserola han estat durant una turmenta a la zona de la font de Sant Vicenç, on vaig acabar desorientant-me malgrat tenir brúixola.


46. I un altre dia que vaig anar a parar a l’autovia de Montcada. Al costat de la fàbrica de ciment. Per creuar el turó de Montcada hi ha dues rutes principals. Una per la baga, ben indicada i amb un seguit de pujades i baixades. L’altre per la pedrera, pel solell, sense baixar ni pujar massa. Podria ser una mica il•legal, tot i que el guarda d’incendis deia que no ho era pas de prohibida. Hi ha dues rutes més in extremis. Donar la volta pel nord. No es puja ni es baixa però es fa molt llarga i amb força tràfic fins que no arribes al segon o tercer pont (l’antic) que és el bo per creuar per anar cap a la serra de Marina. La quarta via és horrible. És baixar de la pedrera fins l’autovia i continuar. La vorera de seguretat té un pam i els camions circulen a noranta per hora.


47. Després de la nevada de finals de gener del 2006, degut al desglaç, la riera de Sant Medir al seu pas per sota de la rotonda del col•legi Europa anava plena. Un amic i dos companys baixaven en banda per creuar-la. L’aigua arribava fins el centre de la roda. Però no esperaven que la llera de la riera fos blana fins el punt de fer-los ensorrar molt més. Total, una bona remullada. Tots tres a l’aigua. Però un conegut d’un conegut d’un conegut d’ells va tenir encara més mala sort i va haver de ser tret d’allí en ambulància.

48. Un amic d’un amic s’ha fet molt mal, i més la segona vegada, baixant ràpid per sobre un camí de taulons de fusta. I és que n’hi manca algun de tant en tant. La passarel•la baixa des de la plaça Mireia (al NO de la font de la Mandra, a la zona de la baga de Sant Pere Màrtir) fins un coll inferior de on surt ja la pista que donant una llaçada cap a ponent arriba a la font de la Beca. Es veu que el neumàtic era dèbil o anava folgat. Al baixar tant de pressa, el neumàtic ha sortit de la llanta. El segon cop ell s’ha trencat uns quants ossos. Des d’aquí li desitjo que es millori ben aviat.

49. Una matinada baixava ràpid per la vall de Sant Just, camí de Sitges. Quan era darrera els vivers Isart, vaig notar una fuita d’aire molt forta i la llanta que rascava el terra. Es veu que al posar el ciment per sobre la terra no van anivellar bé o mullar per igual tot el formigó i ha quedat un desnivell important entre la banda esquerra i la dreta. Al bell mig, hi ha un voraviu de quatre dits amb cantells que esmussen qualsevulla coberta de neumàtic. Cal passar o per la dreta o per l’esquerra però mai pel mig. Això es veu bé de dia, però, de nit, costa d’esbrinar si no se sap abans. Vaig haver de canviar càmera, coberta i llanta.

50. Un dels accidents més ximples que m’han explicat va ser una topada entre dos ciclistes que circulaven en sentit oposat per la carretera de les aigües a uns 12 Km/hora. Com que hi havia gent a peu també, l’espai per circular era més reduït que els 4 m que té d’amplada la pista de terra planera. Normalment, quan dos ciclistes competeixen per un mateix espai, pot haver-hi correcció del rumb un cop per cada banda. Però, en aquesta ocasió, les correccions varen ser múltiples, fins que al final varen topar de front. Total, que el meu amic es va trencar nou costelles. I bé que ho devia saber perquè és metge. Em diu que les primeres dues setmanes s’ho va passar fatal. Però que al cap de sis setmanes ja estava resolta la qüestió.
51. Conduir cotxe i bicicleta són dues coses diferents. A vegades, les tècniques d’una conducció es traspassen a l’altra i aleshores venen els problemes o bé les situacions humorístiques. Per exemple, és curiós con tens tendència després d’haver anat en bici moltes hores, a agafar el cotxe i fer passar el neumàtics per entre les ratlles blanques dels passos zebra i no per sobre d’elles. Conduint cotxe, no passa res si un moment t’entretens mirant si el mirall retrovisor està ben ficat i, fins i tot, pots canviar-lo una mica de posició. Però, anant en bici, si t’entretens a canviar de posició el llum del davant, pot passar que perdis el control del manillar i que vulguis frenar aleshores amb la ma que et queda lliure, que pot ser l’esquerra i que correspon al fre davanter, i ja està la caiguda cap endavant assegurada. Això em va passar baixant pel camí ample de la finca del Marquès de Sentmenat. Vaig fregar una mica amb el costat la punta del manillar abans de quedar assegut a terra com un Buda, però no vaig notar més que una vermellor a les costelles baixes, sense cap dolor. Però es veu que tenia en aquesta zona del fetge una costella una mica tocada d’una caiguda ocasionada per un amic meu que em va voler demostrar les seves habilitats en lluita lliure, i uns dies després, em va començar a fer mal tota la zona del fetge. També havia coincidit que havia anat al dentista i l’ajudanta em va fer desplaçar de la butaca amb el seu voluminós cul, durant uns minuts. Allí vaig haver de quedar en una posició incòmoda amb el cap penjant cap a la meva esquerra. Total, que l’endemà d’això em va començar a fer mal la zona del fetge. Suposava que potser al dentista havia agafat alguna mena d’hepatitis. Vaig prendre les millors remeis que conec per això. No van fer cap efecte. Vaig deduir, aleshores, que d’hepatitis res. I més clar estava quan van començar a fer-me mal les costelles inferiors de la dreta. Vaig llegir a les pàgines dels altres ciclistes que la única cura per la fractura de costelles era mig any jugant al Sudoku. Molt encoratjador no era, francament, però per si de cas, vaig començar a aprendre’n. Cada cop el dolor era més fort. No podia esternudar, riure, ni badallar sense sentir molt de mal. Si conduïa el cotxe, a les corbes veia les estrelles. Total, que vaig posar-me a estudiar la qüestió pel meu compte. Els millors remeis varen ser dos. Per ús extern, el destil•lat de flor de Saüc. Es posa en compreses, fred de la nevera, sobre la zona. Treu el dolor i et deixa dormir tranquil. L’altre remei és per prendre, una barreja d’herbes que es pot fer bullir en aigua i deixar reposar una hora, o més, abans de prendre-la: Regalèssia + rel de Dent de Lleó + Guaiac + Gingebre + Gram + Sàlvia d’Aragó. No tenia Gotu-Kola, però crec que aniria bé afegir-l’hi. També hi ha un altre remei que no va malament, però que et deixa un sabor una mica desagradable a la boca, tot i que és per fora. És una cataplasma de pega de Ripoll (adroguer de Cal Miquel de la Font Viva = Roig) desfeta en oli a la paella i amb un ou. Queda una mena de truita blanca que, posada calenta sobre el costat, sembla que ajudi a cicatritzar les fractures òssies. També ha d’ajudar la vitamina D i el gluconat càlcic, pres. El problema de les costelles sobre el fetge no és tan gran, tot i que sí que resulta molest, com el que podria haver-hi sobre els pulmons. Molta gent no saben ni on tenen el fetge ni els pulmons. Per això hi ha les enciclopèdies. La lluita entre el fetge i les costelles pot donar dolor a les dues parts. Però, entre els pulmons i les costelles pot acabar en pneumotòrax. Això passa quan es buida d’aire el pulmó i queda tot encongit perdent molta funcionalitat. Però tenim dos pulmons, i amb un de sol poden anar tirant. Milles no, però passes sí. No calen grans caigudes per trencar-se o esquerdar-se les costelles. Un cosí llunyà meu, se n'esquerdà una tot i ajupint-se sobre el braç de la cadira per agafar un paper del terra del despatx. I no és pas que sigui enclenquis. Ha fet molts iron-man. A mi, però em va fer molta vergonya haver-me trencat costelles sense haver fet res d’extraordinari.

52. Potser un dels accidents més espectaculars va ser un que no vaig veure. Me l’han explicat així: a la baixada des del Revolt de la Paella (a la carretera de l’Arrabassada) fins a la Font de la Llet, un ciclista d’un grup de joves va anar rodolant (ell i bicicleta) uns cinquanta metres avall. Ell es va trencar uns quants ossos i la bicicleta va quedar rebregada.

53. En David era un noi d'uns 12 anys que tenia problemes per fer-se valdre, especialment amb el marit de sa mare, que no és pas son pare. Sovint al David se li trenca alguna peça de la bicicleta. Aleshores, el seu padrastre mira de culpabilitzar-lo, perquè no faci servir tan la bici. El súmmum va ser quan el va castigar tot un any sense bici per anar sol. De fet, havia dit que l'acompanyava aquell dia un company. Si hagués dit que anava tot sol, no l'haguéssin deixat marxar. Es va descobrir la mentida perquè va arribar a casa acompanyat, però, per la policia, ja que per casualitat s'havia ficat dins una finca que uns atracadors acabaven d’espoliar. I els amos i la policia només el van caçar a ell, que estava de pas.

54. Un dels darrers dies d’agost, quan ja havien tornat molta gent a Barcelona de les vacances, i fins i tot ja havia obert la botiga Bikeshop de sota casa, una senyora gran prima i baixeta es va enfadar amb mi. Ella pujava pel cantó esquerra del carrer. El carrer té voreres estretes. La Guàrdia Urbana em va ensenyar, durant uns cursos escolars de seguretat vial, que a les voreres amples es pot caminar en qualsevol sentit, però en les més estretes, de menys de 4 metres, cal fer-ho per la del cantó dret del carrer. Ningú no sembla fer cas d’aquesta norma en general. I s’estalviarien força encontres com el que va passar aquest dia. Jo feia ja mesos que volia que algun taller de bicicletes em reparés la direcció. Notava que anava més dura del normal. Immediatament abans de la travessa, ho havia demanat al taller obert que vaig trobar, però no vaig insistir perquè em van dir que encara aguantava. Tancaven aquell mateix dia i ja van fer prou de canviar-me la cadena i els pinyons abans de marxar. Durant la travessa, en alguns moments, la direcció semblava encallar-se. Al tornar-ne, vaig anar a la botiga de sota casa un segon cop, per veure si notaven que no anava bé. L’encarregat estava sota la síndrome post-vacacional. Semblava que sentís a ploure. Em va aconsellar que netegés els coixinets i tot plegat s’arranjaria sol. El mateix que m’havia dit la primera vegada i que no va funcionar poru. Arribat a casa, vaig intentar desmuntar la direcció sense perdre boletes dels coixinets, però em va resultar impossible. Saltaven a terra a cada cop de martell de goma. Els coixinets estaven molt rovellats, tan o més que les boletes. Vaig refer la direcció sense coixinets i la vaig prémer com vaig poder. Si ho feia massa suau, la bici anava boja. Ja prouta feina havia tingut perquè no caigués a trossets. Si premia massa, no girava gota. Amb aquestes condicions no podia anar muntat a la bici cap a la botiga. Vaig optar per anar-hi tot caminant al costat de la bici, per sobre la vorera. Les senyores van amb els carrets de la compra o de les criatures per la vorera. I jo, un cop a l’any, no puc? El que tenia segur era que no podia fer piruetes, i que no podia fer cap gir fort. Si ho feia la bicicleta podia desmuntar-se i caure peces ves a saber on. La dona pujava decidida, tot esperant que per la seva edat i amb el seu bastó, jo baixaria per deixar-la passar. En condicions normals, jo hagués anat carrer avall per l’asfalt i contra direcció, sense molestar ningú més que els puristes que s’ho aguaitessin de lluny. Total, que ella em va replicar al meu recordatori cordial de les normes, que les bicicletes no poden anar pel carrer (volent dir, per la vorera). I em galindejava cínica tot dient-me: “vostè és molt fi, i molt ben educat”. Tan minusvàlida no devia ser quan va passar cuitosa baixant de la vorera, a la vista de l’absència de tràfic. El perill principal un cop descartat els cotxes, era precisament alguna bicicleta que vingués de dalt. Si jo baixava, m’era difícil veure-la. Però ella l’hagués tinguda enfront i l’hagués vist només mirant endavant. Tanta paciència no devia tenir ella, si anava “contra-direcció” i de pressa. Si hagués parat, li hagués pogut explicar el que em passava amb el manillar. Per la meva part, jo tampoc estava gaire de filis. Estava ja marejat del fum de tabac de la botiga i començant a sentir-me refredat.

55. Després d’apariar la coberta del pneumàtic que anava guerxa, no vaig recordar-me de desinflar-la fins al punt normal (50 psi = 3,5 atmosferes), o potser volia fer la proba de circular anant a 60 psi = 4,2 atmosferes. El cas va ser que baixant la pista que va de la carretera de les Aigües cap a l’escola de Sant Gregori i el monestir de Sant Maties, anava una mica capficat. No recomano pas pensar coses intenses més que a les pujades. A les pujades, fins pots oblidar alguns trams que retrospectivament no recordes perquè estaves pensant intensament. A les baixades, no és bo pensar, ni que sigui en la veïna que es passa el dia plorant. Vaig frenar massa tard i massa a la vora de la cadena que talla el pas. Duia el pneumàtic massa inflat i la roda del darrera va derrapar de mala manera i la bici va quedar entravessada. No podia corregir el rumb. Ja només mancava agafar-se a la cadena al caure endavant. Però el mal va ser que no duia el culot com Déu mana, sinó que en duia uns de molt vell i gastat. Total, una bona erosió al maluc, una torticolis passatgera i un formigueig a les mans. Una ma va quedar botida un parell de dies. La ferida la vaig curar amb Empapol (lab. Vilardell), una solució tòpica exhaurida ja, que va molt bé però put d’allò més com a brea.

56. Rotura de radi (anatomia humana). La vivència de tot accident té una seqüència prèvia, el fet ràpid, concret, físic de l’accident; els dies de dolor que segueixen; la recuperació progressiva, i la reincorporació a la vida normal. Els prolegòmens poden veure’s com una qüestió contingent o d’atzar (de tant anar amb el canti a la font, al final es trenca). O bé com un desenllaç esotèric (resultat de les males intencions dels qui ens volten, siguin persones, siguin ens espirituals malèfics, o de les accions prèvies moralment condemnables durant vides anteriors). O bé com una falta de prudència (actitud/preparació física/estat de la màquina) per part de la víctima o per part dels qui han condicionat l’espai on té lloc l’accident. El dia de l’accident havia dinat corre-cuita. M’havia retardat al tornar d’Aigües Tortes, ja que ma mare va voler anar caminant fins l’Estany Llong. La tarda era molt rúfola però aquesta vegada semblava que el temps allí vora Senet es contindria. Em delia per acabar almenys bona part de la ruta dels Pedals de Foc. Si podia fer des de la boca Sud del Túnel fins a Pont (sigui directament, sigui pel Port de la Picada) em quedaria tranquil. El meu cosí es va retardar encara més. Varem sortir més d’una hora més tard del que calia. Hi ha persones amb les quals no penses que es pugui millorar ja més al comunicació (i no cal precisament que xerrin gaire). Aquest estiu el meu cosí iron man no era d’aquests. Amagava un misteri i no sé pas quin. La gent del poble tampoc eren en general massa amables. Se’ls veia desconfiats. Evidentment, hi havia honrosíssimes excepcions. En canvi, per Aigües Tortes, tothom ens havia saludat cordialment. Baixem del cotxe, muntem les bicis i comencem els Pedals de Foc. Arribats al camí del Bessiverri, el meu cosí que tant es vantava de ser ell de muntanya i no pas com jo que se’m notava que no ho era, va voler tirar amunt pensant que era la ruta principal. No ho era, com jo li ho havia dit jo. Uns 300 m més avall el camí es perd i cal anar per un flanqueig molt irregular que no acaba de ser fons de vall, prop ja de la carretera. Acabàvem de sortir del cotxe com aquell que diu. Una noia em somriu nerviosa mentre es creua amb mi a peu. L’home que la segueix en canvi sembla trasbalsat com per un repte impossible. Jo li deixava 4 m d’espai de seguretat i encara s’espantava. Què volia més ja? La propera vegada que vegi algú tant espantat per una bicicleta m’aturaré i m’ho prendré amb calma fins que l’excursionista es calmi. Crec que em va llençar una maledicció, com els del poble que no em saludaven. Influenciat per ell, afluixo la marxa, que tampoc era d’allò més temerari ni molt menys, i veig (falsament) un replanet davant, amb sorra blanca. Em giro per veure com li ha anat al meu casí amb l’excursionista alarmista. El mirall retrovisor està ja molt ratllat i no em dóna bona imatge. Aleshores resulta que el suposat planell no era tal sinó una canal per on la bici es decanta. No em serviria de res desenganxar el peu del pedal perquè no arribaria al fons de la canal. La bici es decanta més i més i veig que amb el braç arribo a l’altre flanc del fondal. Espero poder fer molla amb el braç i suavitzar l’impacte. Diabòlicament, el braç, enlloc de flexionar-se, es va estendre més i més, ja que la bici tira endavant i no acaba d’aturar-se. El braç ja passa de la posició de 180 º i fa mal. Aparec ajupit de peu al costat de la bici. M’he desenganxat no sé com ni quan. El colze i tot el braç em fa molt mal. El meu cosí segueix com si res. Crido que s’aturi que m’he fet molt mal, però es fa el sord. Crec que no he topat amb el colze el terra, però no podria assegurar-ho. En tot cas, no ha estat cap impacte el que m’ha fet mal sinó el doblegar-se el braç contra natura més enllà dels 180º (o un amica més) normals. Munto a la bici i ara, quan retrobo el meu cosí i em pregunta que si vull tornar al cotxe si és que m’he fet tant mal, li dic que no, que continuem. Just abans de l’accident jo li havia preguntat si volia el walky talky i si ell era dels que desapareixen i no t’esperen com el meu amic S. Em va assegurar que ell no era així i que amics com en S no em convenien. Varem acabar a poquet a poquet degut a les obres de la pista per on volen fer passar una conducció de gas (segurament és de gas, o potser d’electricitat) fins vora Senet. Allí varem tornar enrere cap el cotxe per la carretera. En calent el braç encara responia. A la nit no vaig poder dormir, del mal, en tota la nit. L’endemà vaig anar a la farmàcia per veure si em venien guix per enguixar-me’l. No varen voler. Vaig anar al CAP de Pont de Suert i no em van voler o no van poder fer-me radiografies. Deien que malgrat tenir l’aparell, no tenien el tècnic o l’autorització per fer-lo servir (excepte per seguiments de casos). Em varen fer un paper perquè me les fessin a Vielha. Amb l’experiència de la mare del meu cosí que va anar allí bé i en va sortir preparada per anar, al cap de poc, a l’altre món, ja me’n van passar les ganes, i això que coincidia que els parents marxaven a fer un dinar tots plegats per allí. Vaig tornar a la farmàcia i vaig demanar un cabestrell. Ara ja em van fer cas en això almenys. No podia conduir. Ma mare hauria de conduir per tornar cap a Barcelona. El robaxisal compost i la cortisona (1 mg) afluixaria una mica el dolor. La cortisona només la prenia quan el dolor no em deixava dormir a la nit. L’accident va passar el divendres a la tarda i marxàvem el diumenge pel matí. Tot va anar bé. Vaig trigar uns dies més a anar a la mútua. Allí em van fer radiografies. Per una de les plaques el metge local em va estendre el braç forçant-lo molt. El mal que això em va fer em va durar dies. Crec que allò va endarrerir almenys una setmana la recuperació. El metge sud-americà (potser colombià) va estar molt correcte. No puc dir el mateix d’una auxiliar que feia fàstics al veure’m per haver-me passat pel cap a mi anar a urgències només per una simple contusió. (Contusió que devia ser fantasmagòrica, com el seu títol de medicina, al colze sense haver tocar el colze a terra). Havia anat primer al traumatòleg però no em va voler rebre; em va enviar a urgències directament. No sé si era la mateixa infermera “simpàtica” que em va renyar per dur el cabestrell malament. Ella me’l va posar “bé, en angle de 90 º”. La veritat és que l’hagués suspès de trigonometria (o és el mateix 80 que 90?) i em dol no haver fet cas al metge colombià (m’ho va dir sotto voce) i col•locar-me’l bé al sortir (vaig esperar a l’arribar a casa). Una altre setmana de retard en la recuperació. Total quinze dies em va costar l’anar al metge. Uns dies més tard, vaig anar a veure el traumatòleg normal més que res perquè el seu cognom m’inspirava confiança o curiositat. Va negar totes les lesions que es veien a la radiografia. I ho va fer de manera molt taxativa. Em va recomanar de demanar hora per un altre dia perquè encara no era adient fer les radiografies ara (malgrat el paper del metge colombià). Dos dies més eren importants perquè ell podés veure el que ara ja es veia i que ell negava veure? Amb això em vaig acomiadar de la medecina oficial. La vista m’havia enganyat molt i ho atribueixo, sense certesa total, és clar, a haver estat caminant per uns terrenys rics en Urani, els dies anteriors. De radioactivitat en tenia, i la proba fou que quan vaig prendre àcid nicotínic perquè la radiografia no m’afectés, abans de fer-me-la, vaig notar la cremor que es nota quan estàs carregat de radioactivitat (per la reacció de l’àcid nicotínic).
A Internet els blogs sobre accidents amb ruptura de radi no eren gens encoratjadors. Especialment els que comentaven que després de vuit mesos de la fractura encara no podien girar la ma per demanar caritat (supinació) o tocar-se l’espatlla. Però jo confiava en els banys amb fulles de Cassia occidentalis i de Vitex agnus-castus. I en els exercicis amb la piloteta de goma molt tova sota l’aigua ben calenta dins un cossi gran. Vaig anar trucant a possibles bons consellers. Al final en vaig trobar un de molt útil. Un ex alumne que estava tractant precisament un ciclista que havia tingut el mateix que jo però amb l’agravant d’haver-ho tingut als dos braços. Em va dir que res de repòs, que fes exercicis ni que fos d’un mil•límetre d’amplitud. Mentre ell em parlava per telèfon jo tractava de gira el canell com per demanar caritat i veia que no es movia gaire cosa més de mig centímetre a tot estirar i fent molt mal. La piloteta sota l’aigua estava bé però calia també forçar una mica la supinació, l’estirament i la flexió del braç i tota mena de moviments, sense forçar més enllà d’un petit dolor. A Internet vaig trobar la contrapartida als dels vuit mesos de convalescència inútil. La campiona de btt mallorquina havia estat capaç de recuperar-se en un mes. Li havien injectat factor de creixement plaquetari. Vaig trucar a un amic metge i va resultar que havia estat ell precisament el qui havia començat aquesta tècnica. Es queixava que li deien que com que era molt laboriosa no era científica. Es tracta d’injectar un centrifugat amb la porció de plaquetes de la sang pròpia 1 o 2 cm de la lesió, cada dos dies. No estava ell però per la labor i ni per a ell mateix s’ho havia aplicat quan es va trencar un munt de costelles. Jo prenia momiyo, que suposo que era el que havia pres algun atleta rus que s’havia fracturat gairebé tots els ossos en un accident i va tronar a ser campió olímpic al cap de dos anys. Era l’Alexei Nemov? Vaig prendre també vitamines i calç (xarop i pastilles). I molta clara d’ou. El que em va anar millor apart les banys locals ben calents amb la barreja de fulles de Cassia occidentalis (Sen Africà) i de Vitex agnus-castus (Aloc), va ser la pega de Ripoll. Es dilueix amb oli calent i s’aplica i s’embolica. El braç quedava amorosit i com anestesiat. Un inconvenient gran era que em venia un mal de cap horrorós. El meu amic metge de la sang em va recomanar que seguís amb la pega de Ripoll, ja que el mal de cap devia ser degut a una vasodilatació excessiva que és el que em convenia i que n’hi posés menys i que ja m’hi acostumaria. I així ho vaig fer i així va resultar. Quan va venir en persona el fisioterapeuta ex alumne em va dir que no fes tants exercicis amb la piloteta. Feia unes 2000 contraccions sota l’aigua. Perquè això eixamplava massa el braç i primer convenia que arribés a estirar-se més. Apart el dolor, el que sorprèn més de la lesió és que no pots destapar una ampolla ni cordar-te els cordons de les sabates. L’ampolla cal agafar-la entre els genolls i aleshores aplicar la ma bona al tap per desenroscar-lo. Les sabates cal que te les cordi algú i aleshores no desfer ja més els llaços i que entrin amb calçador. La flexió del braç entre les 11 i les 6 de la tarda triga a recuperar-se. Després d’aplicar escalfor (bany o infrarojos) hi ha més elasticitat. La supinació del canell arriba abans. Tocar-se l’espatlla em va costar gairebé dos mesos. Que és quan escric això i quan ja he tornat a anar en bici.
Les lesions que crec que tenia segons es veu a les radiografies són les següents:
1- despreniment de l’envoltura de la càpsula del cap distal de l’húmer.
2- estellament longitudinal del cap proximal del radi a dos llocs (almenys)
3- despreniment triangular de la paret externa del radi, sota el coll, just on s’insereix el bíceps.
A més, hi havia alguna lesió vora el canell a la cara dorsal, però com que no va entrar a la radiografia no sé què era. Les lesions del colze crec que les situava bé escoltant el cruixit dels ossos al girar fort la ma (quan ja podia fer-ho)com per demanar caritat.
Enguixar hagués ajudat. Però no masses dies, que aleshores pot quedar adormit el braç per lesionar-se algun nervi. Les colzeres normals no impedeixen la sobre-extensió. N’hi ha que si, perquè les he vistes (suposo que als vestits de motorista). Reduir massa la velocitat propicia l’accident quan hi ha inestabilitat. Em vaig posar nerviós pel retard del meu cosí o perquè li costava molt col•laborar amb mi. I per comentar-li allò d’en S que em va deixar tirat en l’únic tram de la transpirinenca on el mapa d’en Laparra està equivocat (com a càstig per preferir jo els mapes als route-book). Però sobre tot, per l’espant de l’home que no en tenia prou amb 4 m d’espai entre ell i jo mentre jo baixava a 2 per hora. Jo estava habituat a tenir en S sempre davant meu als trossos tècnics i em donava confiança saber que si ell passava jo també podria (amb molt més esforç que ell, clar). Havia d’haver deixat passar el meu cosí, però el veia molt poruc per no haver agafat la bici tot terreny des de feia mesos. Potser vaig perdre l’equilibri per haver dinat corre-cuita (o millor dit, menjat pa amb xocolata). Anava doncs massa atabalat. “Chi troppo vuole, nulla stringe”. “Quelques fois il faut delaisser, il le faut”. “Only worried men commit imprudences”. Aquestes eren els consells que m’havien donat, però la veritat és que l’accident em va agafar desprevingut. Durant tota la recuperació es presenta el dilema de si cal fer més o bé cal reposar més. La veritat que jo vaig fer molt més al principi i cada vegada he anat afluixant més. És a dir, he fet el contrari del què recomanen. Després del primer dia es comencen a formar les fibres que anquilosen la zona al voltant de les lesions. És una protecció natural. En teoria, l’os es comença a soldar a partir del mes i és a partir dels dos mesos que cal forçar la recuperació. Però hi ha matisos. En general les persones grans estan avesades a la idea que cal repòs absolut sempre i enguixar. Lo d’enguixar es veu que es deixa per les persones que es veu que no faran cas de lo del repòs. És a dir, persones de coll ample. Els joves ja comencen a fer-se a la idea que el braç molts cops no s’enguixa. I els fisioterapeutes com el meu amic pensen que els exercicis de recuperació quan abans millor. El que segons tos és dolent són les postures que involuntàriament es deuen fer al dormir. Et fan despertar veient les estrelles, però també les pots fer de dia i veure-les de dia. La primera setmana la veritat és que crec que només estava pe fer-me banys al braç. Després vaig començar els exercicis. La inflor va marxar bastant al tenir el braç enlaire aguantat amb la ma agafada d’una corda sobre el llit, durant mitja hora. Les benes massa fortes no convenen i cal llevar-les quan molesten. Però una mica agafadet sempre va bé tenir-lo el braç. Als banys també hi afegia panreumol (molt menys de la dosis recomanada) i al final els feia només amb aigua i sal. També vaig estar uns dies aplicant l’esprai de flogoprofen i el famós trombocid. Però res va anar tan bé com la pega de Ripoll. Es compra a l’adroguer de Cal Miquel de la Font Viva (C/ de Mossèn Cinto Verdaguer, nº 29) Tel- 972 70 11 95.

57. En JS es va trencar el fèmur caient de la bici per culpa del gel que no es veia sobre la pista vora el Puig Madrona a El Papiol, al tros de terres vermelloses. Jo havia tingut algun ensurt en alguna corba gelada allí, però ell va tenir menys sort i va caure de cantó sense ser a temps d’obrir les cames per corregir la caiguda lateral.
60. Ja m’ho havien advertit, que dels carrerons que creuen el final a la part inferior de l’avinguda Carles III en surten cotxes inesperadament anant molt de pressa. Feia cosa d’un minut que esperava que el semàfor per creuar el pas de cotxes transversal es posés verd. Jo era a la part de baix. De la part (central) de dalt baixava un noi en bici que tenia molt millor perspectiva per veure si de ponent venia algun cotxe o no. Va creuar ràpid, després de mirar. El conductor que venia del passatge Badal es va espantar i anava tocant el clàxon com per castigar al noi. Jo ja havia començat tímidament a posar la roda del davant al vial transversal. Varen ser els cops de clàxon i a la vegada la visió del cotxe blau que venia a tota pastilla que em varen fer aturar.

58. En JS es va trencar l’escafoides (canyell) baixant per la drecera del viaducte de Can Ribes a prop de Can Borrell (torrent amunt). El caminet és molt concorregut pels amants dels trams tècnics. Ell va saber esquivar les arrels del terra però no va comptar (potser per un petit defecte de visió) que el manillar li quedava tocant a un arbre. Se li va girar i va saltar ell endavant.

59. El vaig veure parat enmig un grup de ciclistes allà vora Vil•la Paula i aguantant-se el mocador al nas mentre li anava rajant una mica de sang. Vaig pensar que era estrany que no tirés el cap enrere. Parlaven de cridar una ambulància. Quan tornava enrere, d’anar a cercar un amic per sortir en bici, allí estava ja l’ambulància, al marge de la carretera. El meu amic es va oferir a guardar-li la bici, ja que els de l’ambulància no l’acceptaven i ell de fet anava sol. Es veu que havia baixat per la drecera de la Immaculada (carena de Can Lleó) mig a peu mig en bici i quan ja el camí es va fer més planer, al final, anava baixant d’una tirada muntat a la bici. De cop i volta no sap perquè se li va girar el manillar i va sortir disparat endavant. Es va trencar el l’embà nasal i les ulleres li varen marcar el nas tot el voltant amb talls profunds. Si hagués duc casc integral (barra i protecció nasal), com els sagals que fan descens, no li hagués pogut passar. Segurament va prémer massa fort el fre (de disc) i això en terreny tècnic és de suïcida.



61. Era de nit i anava plovent. El tram de l’avinguda de Collserola després de la plaça del Transvaal baixant cap el coll dels Penitents era especialment fosc. No semblava haver-hi ningú. A la plaça un parell d’operaris remenaven un dipòsit vermell encabit dins una petita caseta. Només duia el llum de leds blanc polar (=blau) normal engegat. L’avinguda asfaltada és força ampla (més de 5 m) . Devia anar a uns 20 Km/hora. De lluny em va semblar que un gos de color clar pujava fent una mica de ziga-zagues. De sobte el veig ja a uns 4 m enfilant una carrera directe com si anés a aterrar contra la meva roda davantera sense desviar-se ni un pèl de la meva trajectòria. És a dir, la seva no era gens esbiaixada. Devia ser un retriever molt gran. Va girar el cap envers la seva dreta, el pneumàtic va xocar contra el seu costellam. El gos va fer alguns xiscles ofegats de dolor però no va arribar a caure a terra. La roda va girar cap a bavor. Jo vaig sortir disparat endavant fent un salt mortal. Vaig notar que el casc topava amb el terra però el passamuntanyes va fer de bon coixí i no vaig notar cap sensació desagradable al cap. Però l’espatlla (deltoides) dreta sí va fer pressió desagradable mentre voltejava sobre l’asfalt. Al final vaig quedar dret (arronsat) de peu al costat de la bicicleta. Vaig tornar a muntar i poc més avall aparegué la mestressa del gos a qui em vaig queixar dient-li “S’ha m’ha tirar a sobre” (en castellà) . Va respondre alguna paraula estranya amb i i amb as. Més enllà vaig adonar-me que no hi veia bé i que era perquè m’havia saltat un vidre de les ulleres. Vaig recular a cerca’l. Quan els gitanos eren a la vora meu (pujaven també a peu) i em deien que era una okupa aquella noia, vaig trobar el vidre (de fet plàstic) sencer a terra. L’espatlla em quedaria masegada uns dies i la pell enrogida per la sang que traspuà. Normalment els gossos si són al davant miren de fer una trajectòria corbada fins a estar en disposició de mossegar-te la cama pel costat una mica des del darrere. Aquest devia ser la reencarnació d’algun dels que feien servir els russos contra els tancs alemanys. Els ensinistraven a estampir-se contra els tancs i així els explosius que duien podien esclatar i fer el seu efecte.

62. Quan explico al D. el meu incident amb el gos, aleshores ell em recorda que va ser amb un gos de les característiques del que em va fer caure a mi que va tenir ell el pitjor accident. Anava muntat a la bici i força embalat a la baixada de Sant Pere Màrtir cap al NE i a mig camí del Coll del Portell el gos que anava corrent de pujada se li va posar davant la roda davantera. Era de dia, i en D va tenir temps de frenar abans de xocar amb el gos. Era l’estiu, i en D. duia poca roba, pantalons curts i T-shirt. L’espatlla i el braç i el maluc varen quedar força ferits. Al maluc se li veia els tendons de l’ili. Els braços se li varen quedar engarrotats i va haver de tornar a casa a peu, acompanyant la bici. Va anar molts dies a fer-se les cures a l’hospital, i l’espatlla li va fer mal durant un mes, tot i que no es va trencar cap os.



63. Vaig veure un ciclista moreno més aviat quadrat protestant contra el conductor del darrere, frenant amb el fre del davant com per fer-lo anar més a poc a poc. Suposo que el ciclista devia haver tallat el pas al cotxe al voler posar-se al mig de la baixada per girar, al capdavall, a l’esquerra. La veritat que a la recta de baixada el lateral és estret o de mal circular, degut als gàlibs i després al guarda-rail. Dos o tres companys feien d’acompanyament lateral o escorta rebel del cotxe. El conductor (o conductora) protestava també, tot tocant el clàxon. Una escena similar enlloc de a Vista Rica havia passat feia un parell d’anys baixant de Vallvidrera cap a Sarrià. El ciclista va arribar a plantar-se al mig de la carretera (de la meitat de circulació de baixada) i posar la bici a terra entravessada. Aquestes discussions em semblen massa desequilibrades. La solució seria fer com al Marroc, un país amb molt menys progrés però amb vorals amples de veritat a les bandes de les carreteres per poder-hi circular bicis, burros i carros. A la baixada de Vallvidrera cap a Sarrià a menys que la bici estigui avariada no veig perquè un cotxe s’hagi d’impacientar. Més aviat pot passar el contrari, que el ciclista s’impacienti perquè el cotxe vagi massa a poc a poc. Ara, a la baixada cap a Vista Rica, venint d’un tram de carril bici doble amb voral especial per trencar-se el cap (mitja piràmide de ferro i ciment), la convivència entre ciclistes i cotxes no és fàcil. En sentit de pujada encara hi ha una mica de marge per a les bicis, però de baixada, la cosa està magre. Cal circular ocupant l’espai dels cotxes. Una opció seria construir una rotonda a la cruïlla de dalt (Vista Rica / Tibidabo / Sant Cugat). Almenys els cotxes començarien la baixada més a poc a poc.

64. En B m’explica que un cop va mig topar amb uns quants godalls de porc senglar quan anava circulant per al carretera de les aigües, a la zona de la capçalera del Torrent dels Arcs. La seva bici era bona, de les de 3000 euros, però la roda va quedar abonyegada. La mare volia prendre represàlies contra ell i se’l volia menjar. En B és corpulent i fort però sobre tot és gallec. Això vol dir: pràctic, murri, i d’esperit rural. Va córrer per allunyar-se de la bici i dels porcs senglars. Els animals es van calmar i va poder tornar a agafar la bici al cap de poc. La solució potser hagués estat dur picarols o un llum molt potent per prevenir l’encontre.

65. Vaig trobar-me al noi jove esterrossat a terra. Acabava de caure. Deia que se li havia tret la cadena fora de lloc i per això havia caigut. Era a pocs metres de la cadena que barra el pas al final de la baixada del cementiri de Sant Gervasi, o millor dit, al final del cantó de ponent del monestir de Sant Maties. Enlloc de frenar devia voler accelerar una mica per orientar millor la trajectòria, però les pedalades en fals el feren desequilibrar. Tenia abrasions a la ma, sota el genoll, al cantó lateral d’un cuixa i també al darrere a la part baixa de l’esquena, a la ronyonada. Només se’m va ocórrer aconsellar-li que s’hi posés aigua. En tenia el camel-bag ple i em va fer cas, almenys pel que feia a la ma i al genoll. A la cuixa ja no es va atrevir, no sé si per pudor, per atabalament (xoc posttraumàtic) o per descuit. El culot curt, negre i ample, i la camiseta/mallot se li havien quedat una mica enganxats a les zones de la pell amb sang. Era jove i es notava, pel somriure optimista, i per la turgència sota la pell de tot el cos. Després de caure es devia treure el casc com per a descomprimir el crani després de l’impacte. També les ulleres eren a terra vora ja de la cadena, un parell de metres més avall d’on ell jeia. Era moreno, de celles gruixudes i aire meridional, cosa que acabava de confirmar amb un petit toc de la ma a l’entrecuix, com per a posar-ho tot a lloc, sempre somrient, com per estirar la cama. Se sentia marejat, es notava, i va passar una bona estona abans no es va aixecar. Havia d’anar encara fins Badalona, per Muntaner, Consell de Cent i Guipúscoa. Quan el vaig deixar, ell continuava avall ja muntat sobre la bici, que només havia petit una petita torcedura al manillar. Poc més avall, però, li varen caure les ulleres de sol. Li havia ofert el meu mòbil, li havia ofert de dur-lo a casa a tractar-li les ferides, però hi havia un punt d’orgull i desconfiança en ell, ben natural. Coneixia el tram aquest perquè el fa gairebé cada dia. Un excés de confiança en ell mateix, potser, el va trair. La polsera del power-balance no és una garantia total contra accidents. Li vaig dir que a mi em va servir per poder dormir després del darrer accident en bici, que sense la polsera no podia dormir del mal. La neteja d’abrasions a la pell és molt personal i cadascú vol seguir el mètode particular o casolà. No crec que ni tan sols a tots els hospitals segueixin el mateix protocol. El noi hauria d’haver dut guants, un culot anti - abrasions, i genolleres, si volis fer baixades tant forçades. I haver sincronitzat millor el canvi, cargolant una mica el topall del plat gran perquè no sortís la cadena. I enlloc de voler accelerar al passar pel costat de la cadena, haver frenat molt fins gairebé aturar-se.


66. El cadàver era cobert ja amb una mena de llençol de color blanc trencat. Des de sota, per on venia jo, es podien veure només les cames, molt blanques, sense depilar. A sota, entre les cames, unes pedres impedien que el llençol voleiés amb el vent. Els dos companys eren una mica més amunt. Vestien un niki negre. La bicicleta del mort era uns 4 més avall i una mica més al costat de la vall que el cadàver. Érem molt poc més avall del revolt del final del barri de La Mina, que fa canviar de direcció la pista que baixa a Sant Medir emprenent la direcció cap el Sud. Era el 16 d’abril del 2011 a les dues de la tarda. L’helicòpter del SEM, de color groc, havia aterrat a la mateixa corba. Els companys eren incapaços de respondre’m qualsevol pregunta. Ni què, ni quan, ni com havia passat. Els del SEM no eren gaire més explícits. Només amb veu ennuegada un em respongué que li havien fet de tot ja. I que havia estat un infart. Dubto molt que un infart de cor no li hagués donat temps de baixar de la bici i posar-se arraulit a un costat. Una cosa tant fulminant només podia ser trencament d’aneurisma cerebral o aòrtic. L’actitud dels del SEM i dels companys podríem dir que era la de treure-se’m de sobre. Si era trencament d’aneurisma realment no hi havia res a fer. El primer que vaig pensar al veure l’escena va ser: “mira un altre que els del parc han fet caure de la bici amb el cotxe anant com a bòlids”. Per si algú llegeix això, cosa que dubto, atès que ningú m’ha escrit des que vaig penjar això a la ret, diré què es pot fer per ressuscitar algú. Primer de tot, hi ha el massatge cardíac. Una ma de canto pica l’estèrnum amb un copet sec; res de passar-se. Després es prem la regió sota el cor, a la part baixa del costellam amb les dues mans una sobre l’altra. Ja sé que els metges o el protocol oficial diu que ha de ser sobre el cor i no a sota, però a mi m’ha funcionat així, i a una infermera socorrista de la Creu Roja també, i a un esportista d’elit també, i a un jardiner molt àgil i fort també. Després del massatge cardíac, que ja de per sí fa molt, es pot fer la respiració assistida. Cap enrere, nas tapat, i insuflar aire a la boca. (Als gossos cal fer-ho al nas). I, encara hi ha una tercera maniobra: imposició de mans al cap, a la regió de la nuca especialment. També es pot fer a la nuca i al front, i als costats del cap. Queda dit.

67. El 25 de novembre de 2011, cap a les 15 h hi va haver un accident que va implicar un ciclista i un cotxe, segons em diuen, on s'ajunten la BV-1418 i la BP-1417. És a dir, al NE del Tibidabo. La unió en T de la carretera que va del Coll de Finestrelles (Ronda de Dalt) a l'Arrabassada i Sant Cugat (BP-1417) amb la que ve del Coll de Vallvidrera ve a ser com una estrella de sis ramals. Aquesta unió és al lloc que podríem conèixer com a Coll de la Mola. La part més baixa de l'estrella està a 418 m sobre el nivell del mar, i la més alta a 420 m snm. Un ciclista venia de Sant Cugat (carretera de l'esquerra, al croquis de l'ICC) i volia seguir recte, passant pel centre de l'"estrella" (punt a 418,7 m snm). Volia anar, per entendre'ns, al Km 5. D'aquest punt kilomètric venien dos vehicles molt grans que pujaven cap el S, passat el centre de la cruïlla. I darrera d'ells, un cotxe, el conductor del qual donava per descomptat que si el camió o autocar havien passat, ell també tenia el pas lliure. Però, la calitja i el sol a contrallum l'impediren d'assegurar-se del tot si tenia lliure el pas o no. En teoria havia de cedir el pas almenys als qui venien de Sant Cugat. Va tirar endavant, animat pels vehicles que el precediren, però enlluernat pel sol. Total, que el ciclista que venia de Sant Cugat, i que tenia preferència per continuar recte en baixada, va anar a parar a terra, la bicicleta es va trencar a base de bé, i ell va sofrir trencament de costelles, clavícula, húmer i espatlla. La circulació es va aturar. El conductor s'excusava i demanava perdó. El ciclista anava cridant de dolor i meleïnt tot el que podia al conductor. Jo proposo que es faci una rotonda. Hi cap justeta, amb un diàmetre de 40 m. Potser caldria abaixar 1 m l'asfalt del final del tram que ve del Sud i 1/2 m el de la pota de l'WSW per a donar més visibilitat als conductors que vinguin des de qualsevol de les tres potes. Ja fa anys que s'han inventat les rotondes, i crec que aquest punt en mereix una.

68. Vaig ensopegar ràpidamnet i em vaig fer mal al canell. Acabava de baixar de la bici per fer la volta i girar amunt per recullir el casc que m'havia deixat a casa el meu amic de Tiana (Can Ballús). Algú dels que havien coinstruit aquest camí per als ciclistes havia deixat tronquets al marge del corriol. I una cinta de les alforges va quedar enganxada amb una ramificació curta d'un tronc. A l'empènyer jo més per sortir de la trampa, encara va ser pitjor, perquè vaig fer caure la bici i jo al darrere. Potser la solució seria, com ja m'havia advertit en Santi Vilarrubla, no dur alforges amb cintes que quedin fent llaçades a l'aire.

69. La primera setmana de novembre,unes amigues d'un company estaven fent la ruta del Serrallonga per las Guilleries. Era dissabte. Un jove caçador va confondre-les amb algun animal salvatge i va disparar.Per sort només va tocar la roda del darrere d'una d'elles. Algunes esquirles de la llanta varen penetrar la natja de la Fran. Sortosament sembla que no va passar res més, a part que la roda (llanta i pneumàtic) va quedar inservible.El noi les va acompanyar a lloc segur en cotxe. A veure,doncs, si els que em critiquen tant per dur jo picarols al manillar de la bici se'ls posen i eviten ser confosos amb animals a tir de caçadors.

70. La Maria anava sobre la bicicleta per Barcelona, per l'avinguda de la Marededéu del Port (zona franca), i passava arran d’un cotxe, aturat, la conductora del qual obrí la porta del seu cantó sobtadament. El resultat va ser que la Maria va caure, es va fer un trau al cap (perquè no duia casc), un altre trau al peu, i va patir un cruiximent general,i més en especial a la zona de les clavícules. Va estar de baixa de la feina dues setmanes. Anava massa confiada: no duia sabates fortes, no duia casc, i passava massa a la vora dels cotxes. O potser és que va tenir mala sort i prou. Que també és casualitat que d’un cotxe aparcat en vulgui sortir la conductora pel cantó del carrer, cosa que crec que està prohibida.


71. La Sílvia va defallir després de la primera pujada anant del Pi d’En Xandri cap a Can Borrell. Que si era una baixada de pressió, que si era una baixada de sucre,... tothom hi deia la seva. Jo vaig aconsellar d’agafar-li els peus i sostenir-los a un nivell més amunt del cap. Ella estava estirada i repenjada al marge de la pista que allí ja és plana. Jo vaig dir que devia ser alguna cosa que se li havia posat malament a l’estómac. Li varen anar donant que si isostar, que si dàtils, que si un bocí de mandarina. El plàtan i la mandarina els la va donar el seu fill també ciclista, de 14 anys. Uns ciclistes que passaven oferien un preparat de glucosa energètic. Però ella el va rebutjar perquè li feia venir basques. Uns altres li varen fer ensumar una mena de barra balsàmica que deien que era Vicks Vaporubs. Al cap d’una hora d’estar allí sense ser capaç d’aixecar-se i amb color cadavèric a al cara, es va incorporar una mica, estant asseguda encara però repenjant el tors al marge argilós vertical, per vomitar. Tot allò que li havien donat ho va treure, i també uns flocs de cereals finets, que havia pres per esmorzar. Ella deia que li devia haver fet mal la llet. No sé perquè és tabú ara en cultura mèdica dir que això va ser un tall de digestió. Jo em vaig quedar, malgrat les dotzenes d’invitacions que em varen fer a marxar, per si li fallava el cor poder-li fer massatge cardíac. Suposo que el petit esforç de la pujada per a ella devia ser massa fort li va “tallar” la digestió. El cas és que quan va deixar de panteixar, el pols se li notava de ritme normal. Amb tot, però, el pols de l’estomac es notava molt llefiscós. El fill donava a entendre que altres vegades ja li havia passat això dels defalliments. Que potser era degut a fer una dieta massa estricta. Ell deia que sa mare es veia grassa, i que per això feia una dieta per aprimar-se. La senyora es via ben proporcionada i per res grassa. De fet, no sé si la síncope va ser deguda a l’esforç al que no estava habituada, a la dieta massa estricta, o a alguna pastilla per aprimar-se que es prenia. Espero que no fos degut a cap malaltia subseqüent. Quan ella marxava ja de retorna a Sant Cugat, caminava dreta al costat de la seva bici. Unes quantes aures de color blau fosc semblaven pul•lular pel camí i acompanyar-la.